SOMNIS

Aquest nen es diu Mohamed Salem. El febrer passat va complir 2 anys. La seva mare no va poder alletar-lo. Sort que el seu pare tenia una camella. Quan l’animal es va quedar sense llet, el Mohamed Salem es va aprimar molt.
La Raquel i nosaltres vam baixar-li llet maternitzada i farinetes però de seguida es van acabar. Ja saps com és la Nuenna, em va dir el pare, quan sap d’alguna dona que també necessita menjar pel seu nadó, n’hi dóna.
Ara s’alimenta a base de pa i llenties. És un supervivent que va néixer amb moltes ganes de viure.
No sé en què deu somiar quan s’adorm i somriu. Potser amb muntanyes de caramels, pilotes i joguines. Només coneix el desert i l’exili, no pot veure ni en somnis la platja de l’Aaiún amb la que somien sovint els seus germans que van poder trepitjar-la.
Serem prou realistes si demanen per aquest infant el dret a créixer a la seva Terra?

ÚLTIMA HORA. EL SÀHARA A 8TV

Avui al programa La Via Làctia, de 8tv a la secció MANIFESTA’T, es parlarà del Sàhara. Hi intervindran en Walad Mussa, delegat del Frente POLISARIO a Catalunya i l’actriu Rosa Ma Sardà.
El conductor del programa és en Jordi González i s’emetrà a partir de les 22 hores.
Esperem que tingui molta audiència.
Fins aviat.

DONES SAHRAUÍS

Imatges copiades de la xarxa

Al blog del Bilbo i al de l’Alícia llegeixo posts sobre les dones sahrauís. En Bilbo ens parla de dues dones anònimes i l’Alícia en canvi de dues prou conegudes amb una tasca important. No ho faig per solidaritat de gènere, ens diu en començar.

Recordo l’expressió de l’Emboirik, quan, a Tifaritti, ens parlava de les dones del seu poble, una mescla d’admiració i d’orgull, la mateixa que el Walad tenia quan es referia a una senyora gran que feia el te, a l’altre cantó de la haima.

He vist aquesta expressió milers de vegades en els homes. N’estan orgullosos de les seves dones: mares, mullers, filles, germanes, etc. Dones anònimes que han fet possible tota la infrastructura dels Campaments, com la Toufa que treballa a la tarbia, com la Magli que ho fa al dispensari, com la Nuenna que tira endavant la família i conserva les tradicions, com la Jatra que va viure l’èxode amb tots els fills que li cabien a la falda. En aquesta haima immensa dels Campaments elles en són els vents que la sostenen.

I què podríem dir de les dones dels Territoris Ocupats? L’Aminetu, la Sultana, la Galia etc. que s’han convertit en icones d’una lluita pacífica sense precedents?

Igual que totes les que es troben a la diàspora, la Mariem Hassan que amb la seva veu fa visible, cada dia, la lluita de tot un poble, com la Agaila que és als Estats Units i va parlar al Congrés a favor del Poble sahrauí, com totes les caribenyes que es preparen per a construir el futur.

I com la Mariam, la Maga, que te cura del seu germà malalt i que treballa 12 hores per mantenir casa seva, sempre plena de gent. Va renunciar a la seva carrera de ballarina per això. Acull a casa seva a dues germanes: la Galia, que és cega i està molt malalta i la seva germana Neina que l’acompanya. Un exemple de generositat i força.

Fins aviat.

Us incloc dos enllaços : un d'economia, l'altre d'un estudi realitzat per uns arqueòlegs. Espero que us interessin

37 HOMES JUSTOS

El dissabte em vaig quedar fins tard a veure una pel·lícula: el cònsol Perlasca. Basada en la història real d’un italià que es fa passar per espanyol i es dedica a salvar nombrosos jueus de l’holocaust nazi.
Just al final, la veu en off d’un nen, ara un home supervivent, explica que el seu pare li llegia el Talmud:
"Al món sempre hi ha 37 homes justos. Ni ells mateixos saben que ho són però quan es troben davant d’una injustícia li fan front. És per ells que Déu no destrueix aquest món. Perlasca n’era un".

Avui repasso les notícies que parlen del Sàhara i em trobo amb una dona: la Rocío de Còrdova que ha ajudat a aconseguir la nacionalitat espanyola a molts sahrauís.
"Todos los saharauis le damos las gracias a la señora Rocío", diu la Fatma.
La mateixa Rocío explica: “Me he reconciliado con mi pasado".
El seu pare vivia al Sàhara i va morir enyorant-lo i deplorant la manera vergonyosa en que Espanya va abandonar els sahrauís.
No tinc cap dubte de que la Rocío Montes és una d’aquestes 37 (espero de tot cor que siguin més) persones justes de les quals parlen les Escriptures.
Us recomano la pel·lícula i la notícia publicada per El País.
Fins aviat.

Actualizo quan són les 3 de la tarda.

Ha mort la Irena Sendler, una dona polonesa que va salvar milers de nens jueus. Una altra, entre els justos. Tota la informació aquí.

REGALS

Hi ha dos regals, d’entre els molts que ens ha fet la nostra família, que aprecio d’una manera especial.
Un és una safata del te. Havia pertangut a la família durant tres generacions i va fer el camí de l’èxode amb ells.
L’altre és una haima petita. La va portar l’Abdu, un estiu, junt amb les instruccions per a muntar-la. La van cosir la Nuenna i les seves amigues.
Quan la plantem en alguna celebració, els nens, no importa allò que estiguin fent, fan cap a dins. Si, a més a més, hi ha música i te, la felicitat és completa.
La safata, la guardo com un tresor perquè vull tornar-la a casa seva, a la llar d’on no hauria d’haver sortit mai.

APÀTRIDES

Fotografia: Ana Carbajosa.

Fullejant El País em trobo amb aquest reportatge: Sin patria pero con papeles.
"Quitarte la nacionalidad es quitarte la vida; es como regresar al mundo primitivo de los hombres de las cavernas o los salvajes... Podrías morir y no dejar rastro". Esta frase de Los orígenes del totalitarismo (1951) describe el desgarro de la pensadora alemana Hannah Arendt, apátrida durante 16 años. Un sentimiento que comparten cientos de saharauis indocumentados en España. (Punxa aquí per a llegir més)

No puc deixar de pensar en l’Abdelkader, un sahrauí de Bucraa que, un dia, em va dir: Avui era espanyol i l’endemà un apàtrida.

Tots els refugiats, es deuen sentir poc més o menys, malgrat la documentació algeriana i també s’hi deuen sentir aquells que viuen als Territoris Ocupats, malgrat la documentació marroquina. L’Aminetu Haidar els va dir als jutges abans de començar el seu procés: No reconec l’autoritat d’aquest tribunal, ja que sou vosaltres els qui esteu il·legalment al meu país. No sóc marroquina, sóc sahrauí.

Us recomano un parell d’articles molt interessants, l’un de l’Ana Camacho i l’altre del Jacob Mundy. Us en deixo l’enllaç.

LA OFENSIVA DEL REALISMO EN EL SAHARA OCCIDENTAL
EL ESTATUS JURÍDICO DEL SAHARA OCCIDENTAL Y LAS LEYES DE LA GUERRA Y LA OCUPACIÓN

DOCUMENTAL

A Caminando en el desierto, en Fran ens puja un correu que parla d’un documental: Caribeños en el Sahara.
Seguint l’enllaç de la pàgina web em trobo amb un trailer d’aquest documental. Està penjat al youtube, l’he mirat i m’ha semblat preciós. Per això el reprodueixo.



Al diumenge passat us parlava d’aquestes mares que s’han de separar dels seus fills perquè van a estudiar a Cuba. Fixeu-vos amb els ulls d’una d’aquestes dones i amb allò que diu: estudiar, estudiar i estudiar. Com poden ser tan valentes?

Fins aviat.

LA SÍLVIA MUNT I EL SÀHARA

La plataforma Todos con el Sahara està tenint molt ressò. Avui m’he trobat amb l’espot penjat al Youtube. Estic segura que s’aplegaran milers de signatures. Tanmateix i sense restar cap mèrit als actors ni a en Javier Bardem que, ha liderat aquesta iniciativa, avui voldria fer un esment a la Sílvia Munt, l’actriu catalana, la inoblidable Colometa de la Plaça del Diamant, la novel·la més coneguda de l’escriptora Mercè Rodoreda, de la qual Munt en va fer una interpretació magistral.
Tots aquells que hem vist la pel·lícula ja no podem imaginar la protagonista de la novel·la amb cap altre rostre. No és una Colometa sinó “la Colometa”.
A l’any 1999 la Sílvia va obtenir un Goya per la direcció d’un curtmetratge: Lalia, conegut abastament per tots aquells que estem en aquest món de la solidaritat amb el Sàhara.
Lalia és una nena sahrauí que, amb les seves paraules en off i amb les imatges dels Campaments ens emociona cada vegada que la veiem. Algú em va comentar, un dia, que era un poema d’imatges. Hi estic totalment d’acord.
Fins aviat.

FREEDOM FOR SÀHARA

La meva filla petita, de vegades, porta un mocador de coll dels anomenats “palestinos”. La seva amiga Maria, la que va baixar als Campaments, també, la qual cosa va provocar un comentari graciós per part de la Lab: te has equivocado de país, esto es el Sàhara.
En el cas de la Cecília no es cosa de quatre dies, ja el duia en la seva època d’estudiant de periodisme. També porta, moltes vegades, un elzam saharaui de colors com a xal o com a bufanda. Depèn del fred que faci.
El comentar ve a tomb perquè he llegit un article on l’autor diu que aquests distintius son propis del jovent, idealista de mena i amant de les causes perdudes. Molts, continua, reivindiquen Palestina, bastants el Tibet, alguns Darfour i pocs el Sàhara.
Critica subtilment el terrorisme dels palestins: les llàgrimes d’una mare jueva no es distingeixen de les d’una mare palestina. Critica també el règim teocràtic del Dalai Lama enfront del règim revolucionari xinès.
La defensa dels pobles oprimits forma part de l’esperit solidari políticament correcte, argumenta, encara que aquests joves que enarboren pancartes amb llegendes de Freedom for Tibet o Sàhara o qualsevol dels pobles oprimits ignoren les arrels i la història del problema.

No senyor, a l'Europa del segle XXI és ben cert que no acceptaríem un règim teocràtic, ni portar una melfa, ni cobrir-nos el cap. Però és que nosaltres som nosaltres i els tibetans o els sahrauís són uns altres.
Això del temps i de l’edat és una cosa ben curiosa, de vegades em sorprenc quan em diuen senyora. Si no em mirés al mirall podria pensar que encara tinc 20 anys. Perquè jo també duc un elzam al coll els dies d’hivern quan el fred de Lleida és tan viu i als estius quan, al vespre, refresca. En canvi la correcció política fa molt de temps que la vaig oblidar a la cambra dels malendreços.
Llibertat pel Sàhara, llibertat per Palestina, pel Tibet i per tota la gent que viu oprimida. Llibertat per a portar el vestit que vulguin, per adorar al Déu que vulguin o per triar lliurement els seus destins.
Us podeu imaginar que algú ens robi quelcom nostre i un jutge falli a favor del lladre dient que és més ric, més demòcrata, més atractiu o més modern que nosaltres? I si fos així qui ens podria retreure que ho volguéssim recuperar?
La veritat és que estic molt contenta de que la filla porti un palestí, un elzam i el canell ple de polseres d’aquestes que els sahrauís ens regalen. La veritat és que sempre anem juntes a cridar Fredoom for Sàhara, la veritat és que no hem cregut mai que aquestes causes estiguin perdudes. Gràcies a Déu i que sigui per molts anys.
Fins aviat.

EL SÀHARA A LA TELE

Ahir, molts vam poder veure el Javier Bardem en diferents cadenes de televisió. La plataforma d’actors a favor del Sàhara és notícia. Al l’espot, rodat al campament de Dahjla, l’oscaritzat actor ens recorda que als Campaments de refugiats es viu un drama humanitari que empitjora cada dia. El procés de pau està bloquejat. Els més perjudicats són els dèbils. Demana al Govern que reconegui l’estatus diplomàtic del Frente Polisario i que la ciutadania ajudi a recuperar la Llibertat de 200000 persones que van ser espanyoles.
És notícia perquè ho diu el Javier Bardem i no pel fet de la injustícia terrible que fa anys viu el poble sahrauí. I això dol.
A mi m’agradaria viure en una societat en la que les persones lluitessin per la Pau, la Llibertat i els Drets Humans sense necessitat de que una persona famosa i popular ens ho hagués de recordar.
De tota manera, benvinguda sigui la iniciativa si la seva imatge aconsegueix quelcom, que, esperem que sí.
Fins aviat.