JA N'HI HA PROU!

El diumenge passat, aprofitant l'estada dels infants sahrauís a Catalunya, va tenir lloc la manifestació que des de ja fa uns anys recorre els carrers de Barcelona. Nens, famílies acollidores, simpatitzats, sahrauís i algun polític s'apleguen en una multitud acolorida que crida i reivindica la llibertat pel poble sahrauí.
Nosaltres vam sortir d'hora. Des de Lleida vam anar parant a les estacions d'autobusos de les diferents capitals de comarques per a recollir tots aquells que van voler sumar-s'hi. Aquest any vam estrenar pancarta. L'any que ve estrenarem samarretes a suggeriment dels pares acollidors que veuen com els petits sahrauís desapareixen en pic posem un peu al cap i casal. Cerquen amics, familiars, veïns...
Feia molta calor. Després de caminar a bon pas, de vegades difícil de seguir, vam arribar a la plaça on s'havien de fer els Parlaments.
Els petits i alguns grans van seure a l'ombra dels arbres, sobre la gespa. No semblava que els importés gaire tot allò que les persones grans deien a sobre l'escenari.
Durant la marxa sí que cridaven: Magrib barra! Sahara Horra!
La Fatma és una nena, una noia, que després de dos anys sense vacances en pau, ha tornat perquè s'ha quedat òrfena amb molts germans petits. Ens va dir:
- Mira com som els sahrauís. Anem cridant: Sàhara lliure! Sàhara lliure! i tenim la panxa ben buida!
I després era una de les que més s'esgargamellava. Aquesta noia ens va dir que ella pot aguantar-ho tot. Que el seu pare era en un lloc millor que la Hamada però que li feien pena “els nens” ja que haurien de créixer sense un pare. A voltes està trista i li fa confidències a la seva mare acollidora. Més tard li demana disculpes per haver-la aclaparat amb els seus problemes.
- No hi tinc cap dret a fer-te això. Després de que em tens a casa, tan grandota que sóc i encara t'entristeixo. Els sahrauís no fem això. No ho hem de fer.
La mare acollidora li respon:
- Si jo sóc la teva família, els teus problemes també són els meus.
O el Lekbir que ahir, després de la recepció a la Paeria i mentre ens menjàvem un gelat em confessava que sí que havia pogut parlar amb la seva mare i la seva àvia que eren a Tinduf perquè la calor als Campaments era insuportable però que encara no havia parlat amb el seu pare que s'havia quedat a Farsia.
- No t'amoïnis, Antònia, estic molt bé jo.
És un noi gran i està molt malalt però els sahrauís, com diu la Fatma, no expliquen si els fa mal això o allò.
Ni l'una ni l'altre compleixen els criteris del projecte que molts invoquen com si fos la Bíblia. I què? I quantes Fatmas i quants Lekbirs es deuen haver quedat als Campaments? Han nascut refugiats i han viscut tota la vida mancats de tot. Però no et volen aclaparar amb els seus problemes.
I mentre la gent de l'estrada discursejava amb un xic d'auto complaença, mea culpa, perquè ho fem tan bé, donem tants diners, organitzarem conferències europees i abracem una Causa tan justa, em preguntava si hi tenim dret i si resistiríem les condicions que suporten aquests infants de mirada pregona i somriure obert. Llavors sento com la impotència i la rebel·lia m'envaeixen i un crit em puja des de dins:
JA N'HI HA PROU!!!!!!!

PRESENTACIÓ DE CREDENCIALS

Avui hem rebut aquestes fotos per correu. Com podeu veure són de la presentació de les cartes credencials del senyor Emboiric Ahmed com a nou ambaixador sahrauí a l'Equador.
Des d'aquí el felicitem de tot cor i li desitgem tot l'èxit del món al mateix temps que li enviem una abraçada fraternal.
El text de la notícia podeu llegir-lo aquí.

Parlaments

A punt

Lleida

EL PROPER DIUMENGE, 12 DE JULIOL, tenim una cita

El diumenge vinent, com sempre, seré, si no hi ha cap contratemps, a la manifestació de Barcelona i després a la Festa Central organitzada pels companys de Sant Adrià del Besós. Sortirem de Lleida amb autocar i anirem parant a les diferents capitals de comarca per a recollir la “nostra gent”. Haurem de matinar una mica perquè la marxa està fixada per les 11 del matí.
Altre cop ens tornarem a trobar amb els companys d'arreu de Catalunya i tornarem a cridar eslògans i consignes a favor de la Independència del Sàhara Occidental.
Encara recordo el viatge a Madrid de l'any 2003 i d'altres festes magnifiques organitzades a Catalunya: Igualada, Vilanova, Granollers, Santa Perpètua, Vilafranca, Sant Cugat... etc.
Recordo molt bé l'Abdu, la Lekhaila, la Lab, el Halil, el Lekbir, el Mulai Zein...
Què bé s'ho passaven i com en gaudien! I això que l'any de Madrid el tinc present com un dels més calorosos de la meva vida.
Recordo també la Lidhia que el novembre passat va anar a Madrid amb la seva família acollidora. Amb els ulls molt oberts mirava tot aquell mar de banderes polisàries que onejaven com un gran crit de llibertat.
També em diverteix i molt, el veure com alguns es donen empentes i cops de colze per tenir un lloc a la capçalera d'aquestes manifestacions. Les ganes de sortir a la foto alteren fins i tot alguna llei física que diu que l'espai que ocupa un cos no pot ser ocupat simultàniament per un altre.
Jo em canso força perquè vaig endavant i endarrere, m'agrada observar la gent i trobar-me amb amics d'arreu, mirar les cares dels nens i escoltar els seus crits. Llavors els visualitzo a les seves haimes mentre ho expliquen a les famílies. I m'agrada pensar que una suau brisa d'esperança acarona les ànimes dels refugiats.
No, no estan sols ni oblidats al bell mig del no res. Els seus fills fan possible aquest miracle. Després de 34 anys d'exili encara hi ha gent que pren els carrers per a cridar ben fort que els volen lliures.
Després vindran els balls de xifres, els breus als diaris i, amb una mica de sort, el desitjat minut de glòria a les televisions.
No sé com ens ho fem però els de Lleida sempre som els últims en marxar.
Aguantem a peu dret fins la darrera actuació, fins que tot s'ha acabat, per respecte a la feina i dedicació dels companys encarregats de l'organització.
Jo, per la meva part intentaré fer fotos i les penjaré encara que, degut a la meva poca traça, no us en garanteixo els resultats.
PER UN SÀHARA LLIURE.

Per saber-ne els detalls podeu clicar aquí.

FOTOS DEL PEP

La feina està feta. Fent-la petar una estona

Identificació

Arribada dels nens

Centre logístic

Parada tècnica a la Panadella

L'amic Pep de la Seu m'ha donat permís per a “robar-li” les fotos que va fer el primer dia de l'arribada dels nens.
Aquí les teniu. Respectaré els comentaris que ell va enviar a través del Twitter.
Amb una mica de retard però com que jo les trobo molt boniques, doncs les pujo.
Gràcies Pep. Per tot.

EL LEKBIR

El Lekbir és el nen de la camiseta vermella. (Foto wilaya Alt Penedès)

Aquest darrer any deu haver estat molt dur als Campaments. El Lekbir va arribar el primer dia. El vaig trobar alt i molt prim, només se li veien dents. He vist com la seva mare el cuida i el protegeix, és el més petit i a més està molt malalt.
L'any vinent no sé si podrà tornar. Segurament no. Seria desitjable que es quedés aquí on cada tres mesos els metges li ajustarien la medicació i quan tingués edat l'operarien. Però el problema és que ell no ho vol i la seva família tampoc perquè si es queda per malaltia pot passar anys sense veure els seus. No té passaport.
Malgrat que aquest estiu no el passa amb nosaltres, aquells que ens coneixeu sabeu que tenim una situació familiar complicada, està molt a prop, en el si d'una família que es va avenir a acollir-lo sabent la seva situació. A més tenen un altre sahrauí més petit i per les notícies que en tinc, el Lekbir fa el paper de germà gran. És un noi summament educat.
Això és una petició d'ajut. Aquest nen necessita, per raons humanitàries, un passaport o qualsevol document que li permeti anar i tornar dels Campaments perquè seria l'única manera de que, potser, accedís a quedar-se en el cas de que els seus pares donessin el seu permís.
Aquest post és com un missatge dins d'una ampolla. No sé si algú el llegirà i en el cas que ho faci sabrà com ajudar-lo. Jo no sé per on començar.
Si algú sap que s'ha de fer i com aconseguir quelcom que ens ho digui, si us plau.
Fins aviat.

COM PASSA EL TEMPS!

Avui em ve de gust pujar una foto de la Lab. Fa un parell de dies vaig trobar-me amb la tarja d'identificació que portava al coll la primera vegada que va venir de vacances. Ara ja és una dona i malgrat tot, jo encara la veig com el dia que va arribar, ben entrada la tarda, petita, polsosa, marejada i espantada.
Que de pressa passa el temps!

DELICIAS SAHARAUIS

Si en voleu saber més o comprar-lo cliqueu sobre la foto.

Quan la Conxi Moya em va demanar si li volia escriure el pròleg del seu llibre em vaig quedar molt sorpresa. No m'ho esperava però també em va fer molta il·lusió.
Llavors vaig començar a pensar: Què dius en un pròleg? Com es fa això?
Confesso que vaig cercar informació i vaig llegir-ne uns quants per tal de fer-me'n a la idea.
Un temps més tard em va enviar el llibre en format PDF. Vaig imprimir-lo, i asseguda al sofà, vaig disposar-me a llegir. Mentre m'anava submergint en aquell mar de paraules se'm va oblidar tot i només vaig estar per allò que l'autora m'explicava, a mi sola, a cau d'orella.
Vaig passejar altre cop per les planúries infinites i vaig sentir la carícia del sol a la pell, la flaire del te a la frenna, els sons familiars de veus estimades properes.
De sobte ja no era a casa sinó sota una haima i el paisatge que podia veure no era l'habitual; eren acàcies, pastures, ramats de camells i de cabres, muntanyes negres que són cors que bateguen al mig del Sàhara mentre esperen el retorn de la seva gent.
Vaig somriure amb les cerimònies que ja havia viscut sense saber-ho i vaig entristir-me amb les històries de separació i allunyament de mares i fills. Vaig emocionar-me amb els versos i vaig intentar memoritzar frases en hassania sense gaire èxit.
Quan vaig arribar a la darrera pàgina vaig fer com quan era petita i l'àvia m'explicava un conte especialment bonic: en vull més iaia, un altre si us plau.
Llavors vaig començar altra vegada, poc a poc, sense pressa, fent-lo durar.
Al cap d'uns dies vaig posar-me a l'ordinador i vaig escriure allò que vaig sentir dins meu mentre llegia tot allò que la Conxi m'havia explicat.

Ahir em va arribar per correu. Primer el vaig acaronar i olorar, després vaig llegir la dedicatòria escrita a mà per la pròpia autora. En tinc d'altres de llibres signats pels autors en alguna paradeta de Sant Jordi.
Però aquesta és molt especial, no forma part del màrqueting, és com una nota personal que no tindrà ningú més encara que la Conxi en signi, tant de bo, milers.
Aquest és un llibre que tant pot llegir un adult com un nen. Ens atansa a un món màgic fet de costums ancestrals i rituals desconeguts, ens encomana esperança, alegria, emoció i ganes de lluitar per allò que creus que és just.

Al Totpoderós el meu clam,
a l'amo de tot tron,
l'inigualable,
concedeix als fills del Sàhara
la llibertat i que jo la gaudeixi.

Jadiyetu Omar Ali Embarecfal.

¿Y CÓMO ÉS EL/ELLA? ¿A què dedica el temps lliure?

Ahir a la nit, exactament a les 23:26 i a les 23:43, vaig eliminar dos comentaris que la reina/rei dels anònims va a tornar a deixar. El primer era anònim directament, el segon es va posar llibertat com la Lamarque o el velero del Perales.
Podia haver-los esborrat definitivament sense deixar rastre però em vaig estimar més que en quedés constància perquè així sàpiga que aquí no hi té res a fer ni a dir mentre no tingui el valor d'identificar-se.
No vull gent dolenta, la dels anònims ho és i molt, a casa meva.

Un bloc és tan fàcil de crear que fins i tot ella/ell podria fer-ho.
Així que, des d'aquí l'encoratjo, perquè ho faci i així potser deixarà d'empudegar la casa dels altres.
No penso habilitar la moderació que és allò que voldria. Millor fer-la fora d'una bona empenta.

Ara me'n vaig a triar la verdura que ahir vam collir a l'horta. Un bé de Déu de bledes, bajoques, carbassons, albergínies i enciam.

Després us parlaré del llibre de la meva amiga Conxi Moya de Poemario que vaig tenir l'honor de prologar. Ahir em va arribar per correu amb una dedicatòria de l'autora. Va ser com un regal de Reis anticipat.
Fins aviat

ARRIBADA 3

Tots els infants sahrauís han arribat. Han estat tres nits molt llargues i força enfeinades. A hores d'ara estic molt cansada.
Des del mes de setembre de l'any passat s'ha estat treballant llistes i preparant la logística d'aquest any. No és cosa de un dia ni de dos.
Aquest projecte no és gens fàcil. Es mobilitza molta gent als Campaments i aquí per això deu ser inevitable que en ambdós llocs et trobis amb gent que no ho entén o no ho vol entendre.
Ahir vaig tenir un incident amb una voluntària que valdria més que s'hagués quedat a casa seva.
El darrer dia sempre és el pitjor perquè ha de quadrar tot i per d'altres imprevistos que es produeixen a darrera hora. Si els nens fossin paquets els podríem deixar tranquil·lament a l'escola i recollir-los al cap d'uns quants dies, però com que no ho són els problemes s'han de solucionar al moment que es produeixen i això, de vegades, no és senzill.
Ahir la identificació va anar molt ràpida però hi havia nens sense família que s'havien de assignar a les zones que tenien possibilitats d'assumir-los, la qual cosa vol dir famílies i diners per a fer-se càrrec de les despeses del viatge.
A la sala dels ordinadors la impressora treia fum amb les llistes i les comprovacions dels infants que cada zona s'enduia. De cop una voluntària, es veu que cansada d'esperar, va irrompre a dins i es va dedicar a preguntar si n'hi havia per gaire més. Li van respondre que no ho sabien ja que ells no són els que distribueixen els nens sense assignar. La noia va deixar anar que tot allò era un desastre i llavors se'n va anar a seure a l'escala esperant que aquells pesats d'informàtica acabessin d'una vegada.
La vaig anar a buscar i la veritat és que la seva activitat frenètica, asseguda a l'escala amb cara de fàstics, em va indignar i sense gaires miraments li vaig dir tot allò que em va semblar. Li vaig engegar un bon espavil, que diuen al meu poble, i llavors li vaig dir que si tenia quelcom a dir li ho digués al seu coordinador, en aquest cas coordinadora, que després va aparèixer i que no sabia on mirar. Jo li vaig dir que per un altre any portés persones sensates i amb dos dits de front i no curtes com aquella mossa, la qual es va posar “xula”. Llavors li vaig engegar unes quantes frases del més escollit del meu repertori.
No n'estic orgullosa, cal dir-ho, feia temps que no tenia un atac de mal geni com el d'ahir. M'he passat la vida intentant controlar-lo, pobra de mi! I intentant conrear la paciència amb la que nostresenyor no va voler afavorir-me.
Però tampoc n'estic penedida. Si de cas de les formes però no del fons. Aquests quatre tòtils que van de hippie happy flowers i que s'omplen la boca dels pobrets nens i que llavors són capaços de rebutjar-ne algun perquè és gran, o és nen, o és lleig, els engegaria tots a fer punyetes. I això vaig fer. I em vaig quedar ben descansada.
Potser aquella xicota era al mig al moment menys oportú i a més de pagar els plats trencats seus va haver de pagar els de d'altra gent que també es porten l'oli.
Una cosa vull que quedi ben clara: estic orgullosa de l'equip de la gent de Lleida de tots els voluntaris que ens han ajudat aquests tres dies. Han fet una feina magnífica encara que algun d'ells em va manifestar que aquest era el darrer any que ho feia, que ja n'estava fins al capdamunt de segons qui i de segons què.
Nosaltres sempre som els darrers, si exceptuem el Jordi i la Núria, que sortim de l'institut. Quan ja ha marxat tothom hem de comprovar que la suma de les llistes dels infants que han sortit concordi amb el nombre d'infants arribats. Llavors hem de recollir ordinadors, impressores, cables i estris varis que ens portem de casa, carregar-los al cotxe, xutar-nos amb cafeïna per no adormir-nos al volant i recórrer els 150 Km. que ens separen de la llar, dolça llar. I encara n'hi ha que truquen per a preguntar-nos si ens podem emportar aquell adult que ha pujat a l'avió mig d'estrangis i posar-lo en un autocar direcció X, pagant el viatge nosaltres, és clar. Potser ja està bé de prendre'ns per tontos del cul.
Sort n'hi ha dels infants, com aquell que portàvem al cotxe ben mudat i que malgrat el cansament s'ho mirava tot amb un ulls com un saler o d'una nena de Zug que a mig camí va obrir la seva motxilla i ens va regalar un collaret, un anell i una polsera a més d'un somriure immens. Sort n'hi ha d'ells que si no...
Fins aviat.

ARRIBADA 2

Avui us pujo unes fotos que he fet de l'arribada i unes altres dels nens de les Terres de Lleida.
Avui han arribat 251 infants. S'ha trigat 40 minuts escassos en la identificació. Si no hagués estat per un embús monumental a l'autovia hauríem arribat a casa molt d'hora.
Si l'amic Pep em dóna el seu permís pujaré les fotos que ell va fer el primer dia. Mentrestant si voleu saber com va anar podeu clicar aquí.
Estic molt contenta perquè el nostre nen sahrauí nascut a Lleida a l'any 2001, fill de la nostra estimada Toufa, ha arribat.
Demà a la nit tornarem a Barcelona per tal d'esperar la resta d'infants que falten.
Fins aviat

ARRIBADA

Aquesta matinada ha arribat el primer avió. La identificació ha estat ràpida i efectiva. Vam sortir de casa a quarts d'una de la matinada i pels volts de les onze d'aquest matí de Sant Joan ja havíem arribat.
A hores d'ara els nens deuen dormir. M'han explicat que van sortir de les haimes ahir a les 4 de la tarda.
Aquesta nit sant tornem-hi.
A veure si avui, millor dit demà a primera hora, faig alguna foto i la pujo.
Fins aviat.

AVUI CINEMA.

Ahir vaig entrar al Facebook i vaig fer un test d'aquestos que ara estan de moda: Quina frase mítica del cinema series?
La primera que em va venir al cap va ser la de Casablanca: Sempre ens quedarà París i és just la que em va sortir. Casualitats de la vida! La pel·lícula del Michael Curtiz és una de les meves preferides.

Quan les coses van mal dades, penso en que sempre ens quedarà París. Aquest que només és meu i que ningú em podrà prendre.
No obstant n'hi ha d'altres amb les que també m'identifico: Demà serà un altre dia.
O la mítica d'un Rhett Butler amb la maleta a la mà dient-li a l'Scarlett:
- Frankly my dear, I don't give a damn
Després es gira d'esquena i es perd entre la boira.

Hi ha gent que no te cap París on refugiar-se, que viu en un permanent present fet d'enveges, mesquineses i mediocritats, per això demà mai no és un altre dia per ells.
Francament, estimats, això m'importa un rave.

És clar, Pandereta, que, ells, com que són més moderns, després de protagonitzar l'any 2006 la Guerra de les Galàxies ara que no hi és el Luke es reorganitzen per a rodar: L'Imperi contraataca.
Llàstima que, de moment, no tinguin cap INFORMÀTIC per als efectes especials. Director sí, però de segona fila.
Fins aviat.