FAMOLENCS

"Los piratas estaban famélicos, eran pura piel y huesos, y no dejaron de encañonarnos con una metralleta mientras estábamos en cubierta"

Fullejo El País i em trobo amb la notícia de que els 26 tripulants de La Playa de Bakio han estat alliberats. Allò que més m’ha cridat l’atenció són les paraules amb les quals he començat aquest post.
Hi ha coses que no tenen cap explicació. Mentre per la televisió ens bombardegen amb tota mena de remeis miraculosos per aprimar-se, mentre l’obesitat s’ha convertit en una malaltia que afecta a bona part de la població del primer món, infants inclosos, aquests pirates estaven famolencs i desesperats, suposo. I com ells, bona part de tota la Humanitat passa gana. No sé si és per manca de recursos. Potser la Terra ja no pot alimentar a tots els seus fills, potser és perquè se’n fa una mala gestió.
Segons vaig llegint veig que es tracta d’una trama perfectament dissenyada per a fer diners però si això es produeix és perquè hi ha persones que deuen estar tan desesperades com per a fer la feina bruta. Tan desesperats com per creuar el mar en fràgils pasteres.
I com que els pensaments són com un cavalls desbocats que no es poden aturar em venen al cap les paraules del pare parlant de la gana que es va patir en temps de guerra i després. “Bones noies que es prostituïen per un bocí de pa”. Penso també en la protagonista de la mítica pel·lícula: Allò que el vent s’endugué, que en una escena posa a Déu per testimoni que mai més no tornarà a passar gana, encara que hagi de robar o matar .
La fam, una arma més poderosa que tots els ingenis nuclears.
Llavors recordo allò que sempre deia la mare després dels àpats, per senzills que fossin: Tant de bo tots els pobres del món poguessin menjar com nosaltres.
Amén.
Fins aviat.