El dissabte passat vaig rebre una trucada des dels Campaments. Era l’Ahmed que després de saludar em va fer una pregunta a la qual no vaig saber respondre. La veritat és que em va agafar desprevinguda:
-¿Qué se dice sobre el Sáhara?
I jo que podria respondre? Que el projecte de Vacances en Pau surt en una revista del colorín? Que no fa gaires dies a la 2 va sortir un reportatge sobre els poetes sahrauís? Que ahir en una sèrie de TV3 van esmentar els Campaments?
Ell no coneix ni l’Ana Rosa ni sap del Ventdelplà. Segurament sap qui és el Bahia M. Awah i pot ser que el conegui personalment i tot, al final són de la mateixa edat i van estar tots dos a la mateixa guerra.
No, ell no em preguntava per això. Em preguntava per la situació política i demanava notícies del món exterior, sempre amb la mirada posada en Espanya, la colonitzadora, la madrastra que ha oblidat aquells que un dia van ser com a fills.
Clar que li hauria pogut parlar dels projectes que fem malgrat saber que, si bé els agraeix, no és allò que desitja.
De vegades surten notícies del Sàhara als diaris i a la tele però no diuen res de nou. I als Campaments què dieu? vaig demanar-li jo, en un intent de desviar la pregunta, se segueix parlant de guerra?
Es va posar a riure però no va dir ni sí ni no.
Les línies anaven fatal i abans que la comunicació es tallés ens vam acomiadar: cuidaos mucho, saludos a todos, besitos a los niños.
I ja està, de fet, ben poca cosa.
A punt de sortir l’enèsima resolució de Nacions Unides sobre el Sàhara Occidental em vaig quedar abstreta pensant: De què dimonis deu servir l’ONU?
A fora era negra nit.
-¿Qué se dice sobre el Sáhara?
I jo que podria respondre? Que el projecte de Vacances en Pau surt en una revista del colorín? Que no fa gaires dies a la 2 va sortir un reportatge sobre els poetes sahrauís? Que ahir en una sèrie de TV3 van esmentar els Campaments?
Ell no coneix ni l’Ana Rosa ni sap del Ventdelplà. Segurament sap qui és el Bahia M. Awah i pot ser que el conegui personalment i tot, al final són de la mateixa edat i van estar tots dos a la mateixa guerra.
No, ell no em preguntava per això. Em preguntava per la situació política i demanava notícies del món exterior, sempre amb la mirada posada en Espanya, la colonitzadora, la madrastra que ha oblidat aquells que un dia van ser com a fills.
Clar que li hauria pogut parlar dels projectes que fem malgrat saber que, si bé els agraeix, no és allò que desitja.
De vegades surten notícies del Sàhara als diaris i a la tele però no diuen res de nou. I als Campaments què dieu? vaig demanar-li jo, en un intent de desviar la pregunta, se segueix parlant de guerra?
Es va posar a riure però no va dir ni sí ni no.
Les línies anaven fatal i abans que la comunicació es tallés ens vam acomiadar: cuidaos mucho, saludos a todos, besitos a los niños.
I ja està, de fet, ben poca cosa.
A punt de sortir l’enèsima resolució de Nacions Unides sobre el Sàhara Occidental em vaig quedar abstreta pensant: De què dimonis deu servir l’ONU?
A fora era negra nit.
Fins aviat.
Escrits
0 comentaris:
Publica un comentari