El post d’avui va dedicat a l’Euphorbia splendens, una blogguer que vaig descobrir visitant d’altres llocs a la xarxa. Té un espai que s’ha convertit en un lloc habitual de visita. Quan em connecto penso: i a veure què ens diu avui la splendens? Mai no em decep, sempre té coses interessants a dir.
Aquests arbres són acàcies del desert, talhas en hassania. Els sahrauís les estimen i les aprofiten: fan servir les branques menudes per a netejar-se les dents, ells en diuen m’suad. Sempre és el primer que demano quan arribo als Campaments. En tinc a totes les bosses. La pega que s’acumula als troncs la dissolen en aigua calenta i sucre per a calmar el mal d’estómac i les fulles, ben picades en un morter, barrejades amb oli i aigua calenta les fan servir de remei pel mal de panxa.
És un arbre resistent com els homes que habiten aquesta terra ingrata i dura. Et podries pensar que és morta en els períodes de sequera i tot i així hi ha aus que s’hi refugien per a fer els nius.
Si cauen quatre gotes l’arbre reviu i ofereix a més de branques, pega i fulles, ombra pel viatger cansat que es detura per a fer un te.
Escrits
4 comentaris:
¡qué árboles más hermosos!
En efecto son muy hermosos. Parece metira que puedan crecer en unas condiciones tan adversas.
Ostres, Antònia, no m'havia adonat de la dedicatòria. Moltes gràcies!
Les acàcies són arbres preciosos i soferts com cap, adaptats a condicions extremes i a depredadors desesperats per menjar verd.
Sembla mentira com tant les espècies vegetals com els humans siguem capaços d'adaptar-nos als patiments i ens en anem sortint. Els saharaius saben del que parlem.
Euphorbia:
Als sahrauís els anomenaven fills dels núvols perquè nomadejaven pel desert seguint sempre la pluja per tal de trobar pastures pels seus ramats.
Com les talhas s'han adaptat a un medi molt hostil. No perden gens d'aigua ni tan sols per plorar.
Sí, saben molt bé que vol dir adaptar-se i a més a més construir.
Un petó.
Publica un comentari