

La Cecilia em va deixar un comentari en el qual deia que la situació dels refugiats fa pena i ràbia.
Aquests són els sentiments que t’envaeixen la primera vegada que hi vas. I la vergonya perquè Espanya és responsable d’aquesta tragèdia.
Amb tres hores, el viatger es troba davant d’una realitat que mai no s’hauria pogut imaginar encara que hagi vist imatges i documentals, encara que d’altres viatgers li hagin explicat.
Recordo que vam arribar a l’albada d’un dia de desembre. En baixar de l’avió allò que vaig veure primer fou el color ocre de la terra erma, el cel blau pàl·lid en el que la immensa bola del sol tot just es llevava.
Després, ja dins de la caixa del camió atrotinat, veuríem matolls turmentats per la sequera i arbres esquifits que, poc a poc, vam deixar enrera.
Les haimes i les casetes de tova apareixen sense avisar, com sorgides del no res. A les tendes, més que veure’l, s’endevina el color verd original, descolorit pel sol i cobert, a clapes, pel pols que aixeca el siroco.
Ens reben amb aquesta exquisida cortesia a la que no estem acostumats. A dins, la flaire desconeguda del lebjur ens sorprèn gratament al igual que els colors vius de les catifes que cobreixen el terra. Són habitacions gairebé buides en les que no hi manca una safata pel te i uns coixins que t’ofereixen per a qui t’hi repengis. Les estances són pobres però donen la sensació de neteja i de cura. "Això és tot el que tenim, no és massa, però ho apreciem perquè és la nostra llar". Malgrat que no t’ho diguin es percep en els detalls i en la mirada dels amfitrions que ho han preparat tot per a que els hostes s’hi trobin bé.
Ens ofereixen aigua per a treure’ns la pols i ens ruixen amb colònia.
Més tard arribaran les converses inacabables mentre assaboreixes el te, aspre, dolç i suau, y la companyia dels infants que han passat l’estiu a casa nostra.
Quan veus els corrals de les cabres, les escoles, els dispensaris...et cau l’ànima als peus. Com es pot viure així? Ben segur que si els alts dignataris de l’ONU s’estiguessin una temporada aquí, dormint al terra i suportant aquest clima, es mourien més per trobar-hi una solució.
Observes els nens, tants!, que et somriuen i et pregunten per les seves famílies espanyoles. Mirades innocents que van directes a la consciència. I et preguntes de què deuen parlar aquells vellets de barba blanca, vestits amb la derrah blava. La indignació i la impotència creixen dins teu. A la nit, mentre contemples aquell cel increïble, quallat d’estels i escoltes la remor de la vida dins de les haimes properes, penses en que has de fer-hi quelcom malgrat no saber ben bé què.













11 comentaris:
cuántas preguntas quedan para nuestros políticos
M'ha agradat molt aquest escrit, es nota que ha estat viscut i al llegir-lo m'has traslladat la teva vivència.
Quins ulls tan macos el del nen de la primera foto.
Un petó matiner
Buf ! Antonia, pobre gent, peró dins d'aquesta pobresa, ells deuen ser feliços, Jo tambe crec que España te un deute molt gran amb ells i el govern hauría de ajudar-los.
petonets.
Pedro: muchas preguntas incontestadas.
Euphorbia: sí que ho he viscut, fa uns anys i, malgrat que hi he tornat un munt de vegades, cap com la primera.
Els nens sahrauís tenen els ulls preciosos, és ben veritat.
Ma Eugènia: els petits són feliços i lliures, els grans ja és una altra història. No pas per la manca de recursos materials sinó per l'exili. Sobre tot aquells que encara recorden la Terra.
Petonets per tots i gràcies pels vostres comentaris.
Em puc identificar amb tot el que expliques aquí. Una primera estada als campaments no cap en un comentari d'aquests, però sí que vull mencionar la manera com quan arribes notes que tot allò t'és aliè i, quan marxes, no pots evitar considerar-ho propi o, si més no, proper. És inevitable i no hi pots fer res. Aquella canalla, aquelles famílies se t'han guanyat amb somriures inconscients, alguna cosa teva els pertany, i no pots ni VOLS fer res per canviar-ho. T'activen una part de la consciència i l'estima que només el desert posar en mode ON.
Rerdo molt bé que els primers dies després de la tornada, tenia la panxa regirada (suposo que com tothom). Òbviament donava la culpa a haver menjat coses diferents (tot i que boníssimes!) durant una setmana i que el cos es queixava per uns dies força moguts. Vaig fer tota la bondat que es podia fer amb el menjar i fins i tot amb algun medicament, però aquell malestar no marxava i no el sabia identificar. Finalment, vaig veure clar què era en remirar les fotos d'aquells dies al cap d'un parell de setmanes: tant bon punt vaig obrir la carpeta "sahara 2008", se'm va tornar a lligar a l'instant aquell nus a la panxa que havia intentat desfer amb medicaments. Resulta que era la consciència d'haver-hi anat, haver-los conegut, veure com tu te'n tornes a casa i ells es queden allà, esperant per poder tornar a la seva. La paraula és injustícia.
Una abraçada, Antònia. :)
Maria, ho expliques tan bé...
Et roben el cor no saps ben bé per què.
Va ser un regal que vinguessis. I com vam riure!
Un petó ben fort i molts records a la família.
Realment, Maria, que vinguéssis al Sàhara amb nosaltres va ser un autèntic regal. Va ser un dels millors viatges que hem fet,no només perquè vam fer moltes coses i vam visitar molts llocs, sinó perquè amb tu, tant l'Antonieta com jo, vam tornar a "reviure" el nostre primer viatge. Vaig patir tant perquè et trobessis a gust... Pensa que el desert o t'enamora o l'odies per sempre més, i si l'haguessis odiat t'ho hauries passat fatal. Gràcies per haver compartit els dies al Sàhara amb nosaltres. Espero que quan hi tornem, puguis tornar a venir.
Ceci: sí va ser un regal tenir la Maria de companya en aquest viatge.
Molts petons.
La Poneshs
Gràcies al clan Poneshs per donar-me un cop de mà per allà baix :P. Ja sabeu que em va encantar! I òbviament, el meu viatge va ser com va ser gràcies a vosaltres dos! vaaaaaaaaale que el desert i aquelles personetes també hi van tenir alguna cosa a veure, vaaaale, però no us traguéssiu pas mèrit!
Ara ja està, ara ja haureu d'aguantar la Mariatona als propers viatges!
Petons i records
ups! m'he deixat la t que feie la gràcia! Mariatonta volia dir! pq vegueu lo assumit que ho tinc, ja... ;)
Marialista, algún dia haurem d'explicar què és la mariatonta i el fart de riure que ens vam fer.
Un petó ben fort.
Publica un comentari