El divendres a la nit va trucar la Lab. Després de les salutacions i de dir-me que tots estan molt bé em va preguntar on eren l’Anna i la Ceci. A casa seva, li vaig respondre. I tu estàs sola? Sí, clar.Però això no pot ser, es va escandalitzar. Però….en què pensen les teves nenes?
Si jo fos a Espanya o tu al Sàhara no n’estaries de sola.
Aquesta conversa em va fer recordar un dia d’estiu. Algú va preguntar-me quants fills tenia i jo vaig dir que dues filles. La Lab va estar tota la tarda de morros. No era normal ja que sempre es mostrava contenta i simpàtica encara que no vaig fer-li massa cas.
En arribar a casa, cap al tard, em va explicar que estava molt enfadada i que no volia sopar ni res. I això? Sí, quan aquella dona (ella deia mujera) t’ha preguntat quants fills tenies tu has dit 2. Dos eh? I jo què?
I jo sé del cert que encara que s’hagi fet gran, el divendres parlava amb el cor a la mà, com quan era petita.
Escrits
2 comentaris:
Son culturas tan diferents, es clar, ells poder no dexerien mai una mare o avia sola a casa , sempre hi hauría algú fen-li companyia i no ho entenen, es la cultura d'occident, la cultura de la soletat a la que malauradament tots tard o d'hora hi arribem, a mí si no cambien les coses em falta molt poc per quedar-me sola com una mona.Aquí aixó es llei de vida.
Sí ja ho sé, però és que ella viu amb la seva àvia a 5 metres de la haima dels seus pares.
No passa res per quedar-te sola. Home, al principi t'enyores una mica però després s'està de conya!
Un petó.
Publica un comentari