Quan has viatjat a la Hamada, una part de tu es queda per sempre al desert. De vegades, em sorprenc passejant pel laberint intricat de haimes i cases, sentit la sorra davall dels peus nusos o amb la carícia del sol a la pell. Ecos llunyans de rialles i paraules semblen arribar transportats pel vent que xiula.Les imatges queden impreses per sempre a la retina i la injustícia de la situació gravada per sempre a la memòria.
No pots fer un parèntesi i considerar-lo con un altre viatge qualsevol perquè no és només una estada en un lloc. No sé ben bé com explicar-ho, potser sigui un viatge en el temps o cap dins d’un mateix.
Fa un parell d’anys vam convidar uns periodistes. Un d’ells havia visitat gairebé totes les zones conflictives del món.
En arribar, la seva cara, que ell pretenia impassible, reflectia amb claredat que, si l’avió hagués tornat cap a Barcelona, l’hauria agafat.
Els dos darrers dies no vaig estar amb el grup, vaig aprofitar que era festa per a visitar la família. Ens vam retrobar a Tinduf. El primer que em va dir: tornaré, segur. He de tornar.
Una altra periodista em va dir que als Campaments havia recuperat la confiança en el gènere humà.
Gairebé sempre hi tornes en un fútil intent de rescatar aquesta part d’un mateix que s’hi va quedar, però ja no pots. Quantes més vegades hi vas, més creix el desig de tornar-hi.
Escrits
8 comentaris:
A mí el que em crida molt és la immensitat del desert, la imatge clàssica de veure l'horitzó per totes bandes com si estiguessis en un mar de sorra, ha d'embruixar, segur.
Qué hermosa esta serie sobre La primera mirada. Y qué fotos más emotivas.
Euphorbia: sí embruixa i també aclapara, la immensitat és tal que pot arribar a angoixar-te.
A la pel·licula Lalia de la Sílvia Munt, la nena diu: ...si mi madre no nos cuenta historias, si no cantamos se te encogen los dedos de los pies y te entran ganas de llorar.
Un descripció molt gràfica.
Petonets
Pedro: gracias por tus palabras. Las fotos corresponden al primer viaje. Al final se metió arena en el objetivo y ya ni siquiera se abría bien.
Un abrazo
caray que fort Antionia, he llegit el post anterior y aquest i s'em fa un nus a la gola, no se si son las teves paraules que em transmeten aqueste sensació de no se qué,llegir-te es transportar-me allí i viure un xic aquella situació.
petonets.
Cuántas conclusiones es posible extraer de la primera mirada. De pronto se revela como una luz en el paisaje, iluminándolo y haciéndolo más descifrable. ¿Cómo lograr que el calor de esa primera mirada no se extinga y conserve esa frescura que nos permita disfrutar de ella para siempre? Un fuerte abrazo
Ma Eugènia, doncs si només de llegir t'impressiona, imagina, per un moment, com ens vam sentir la primera vegada.
Les filles van madurar de cop. Diuen sempre que ha estat el millor regal que els hauríem pogut fer.
Petons.
El calor de esta primera mirada no se extingue porque los sentimientos continuan intactos.
Con la primera sientes, con las sucesivas conoces y comprendes.
Un abrazo
Publica un comentari