LA PRIMERA MIRADA (segona part)

Els dies s’anaven escolant lentament i inexorable i amb ells, s’anaven desmuntant prejudicis i idees preconcebudes sobre els àrabs i els musulmans.
Les dones no eren aquells éssers submisos que jo pensava. L’home d’aquella casa tenia cura dels seus fills petits perquè, em va dir, si un home no té cura de la seva família no es mereix tenir-ne. Cuinava uns plats d’estofat deliciosos, ho havia après al front, si no n’aprens en temps de la revolució: quan n’aprendràs?
Malgrat que la situació era i és difícil em va sorprendre el bon humor un tant irònic amb el que es prenen la vida. I també l’alegria que desprenen els infants, sempre a punt per a ballar o cantar. I sobre tot em vaig quedar fascinada per la llum. Aquesta llum d’Àfrica que mai no he vist en cap altre lloc. Vaig saber que per malament que ho passessin, mai no t’ho dirien per telèfon. La mare de la nena havia estat 4 mesos a l’hospital i ell mai no ens en va dir res. Per a què? Per amoïnar la petita que no hi podia fer res? Els seus: “estem molt bé, tot està molt bé” vaig aprendre a interpretar-los molt més tard i tot i així costa.
Recordo que ens va portar al riu, ued, d’excursió i que vam anar-hi a peu. Al cap d’uns metres ja estàvem assedegats. Quan vam arribar a lloc, un quart d’hora més o menys, vam demanar aigua i ell ens va respondre que només s’havia emportat la del te. En veure les nostres cares i sentir els nostres bufff”!!!! va treure de la bossa una ampolla d’aigua fresca, amb gran riallades.
I per fi va arribar el dia de la tornada. Era de dia i havia un estol de gent acomiadant els hostes. Tant sí com no, ens va fer pujar a la cabina del camió, i es va allunyar mentre la nena i sa mare ploraven a baix. Quan ja pensava que no ens volia dir adéu perquè el camió s’engegava, va arrencar a córrer, va enfilar-se a l’estrep i ens va estrènyer la mà ben fort. I nosaltres, mentre ells es quedaven endarrera desdibuixats pel núvol de pols, no podíem parar de plorar. Només havien estat cinc dies i ens dolia deixar-los allí al bell mig del no res.
Els comiats a les nits són més suportables perquè, en la foscor, no pots albirar els seus ulls. Al de dia és una sensació demolidora. Veus les cares, els colors de les melfes, els infants que criden i et fan adéu amb la mà. Veus com s’allunyen les haimes i les cases fins que desapareixen tan de sobte com, uns dies abans, havien aparegut. I ara què? penses.
Amb poques hores tornàvem a ser a l’aeroport de Barcelona. Havíem deixat la ciutat normal i la vam trobar amb tots els guarniments nadalencs. Compra, regala, alegra’t, és Nadal.
Els llums ens ferien els ulls, la música ens atabalava i l’alegria ens feria l’ànima. La indignació i la ràbia continuaven creixent a dins fins a formar una bola, que a vegades, t’impedia la respiració.
A casa ensumava els regals per retrobar-me amb ells. Aquí, a Ponent, envoltats de boira gebrada, enyorant un altre sol i una altra llum, vam passar el Nadal més auster de la nostra vida.