L'ALTRA MIRADA (Dignitat)

Cinc dies són pocs per a que el viatger novell pugui mirar cap a l’interior. Està massa commogut per la imatge externa i massa condicionat per la seva pròpia realitat quotidiana.
Els sahrauís viuen de l’ajut internacional cada vegada més escàs. Quan veus que sacrifiquen una cabra per oferir-te uns bons àpats, et sap greu i sols dir-ho. T’escandalitzes de que t’omplin de regals quan saps que, potser l’endemà, no podran comprar pa.
Vaig necessitar més temps per tal de comprendre i per a que els sentiments de tristor i impotència agafessin un altre caire.
Una vegada vaig protestar perquè volien matar la cabra, el pare em va dir, educadament, que allò no era el meu problema.
La resposta, contundent, fou molt reveladora. Fan allò que creuen que han de fer. A partir d’aquell moment no m'ha tornat a amoïnar allò que cuinen. Em passa això mateix amb els regals, els accepto amb un somriure i sense escarafalls. Saben que nosaltres no portem melfes ni derrahs i malgrat tot, te’ls compren ja que és l’únic que tenen a l’abast. Si em pregunten què m’agradaria contesto sense embuts.
És la nostra família, si jo els porto obsequis ells em corresponen, d’igual a igual. Són refugiats, no captaires. Agraeixen la solidaritat però no acceptarien l’almoina.

Vivim aquí perquè ens estimem més la Hamada que el jou marroquí. Som lliures i eduquem els nostres fills per a la llibertat. És per això que vam lluitar i vam anar a la guerra, i hi tornarem, si cal.

Quan tornem a les nostres cases, allà a l’Aaiún, Smara, Ausserd o Dajla, ens agradaria rebre els vostres fills i els fills dels vostres fills. Els acollirem i els respectarem igual que vosaltres heu acollit i respectat els nostres.

El concepte abstracte de dignitat començava a fer-se tangible.