La dona de l’entrada d’ahir es diu Jatra. La conec molt bé perquè és l’àvia de la Lab i de l’Abdu, la mare de la Nuenna. Els nens li diuen Amma.
No sé quina edat té, li calculo la meva, poc més o menys.
Fa 33 anys va viure l’èxode i els bombardeigs a Umdraiga en els que va perdre el braç dret. Ha vist morir el seu fill gran. Només n’hi queden tres: el Minno, la Nuenna que viu a pocs metres de la seva haima i la Fatma, la més petita, que és a Itàlia perquè va tenir una greu malaltia.
La Lab en té cura, viu amb ella. Quan venia a casa, m’explicava que els nens de l’escola li retreien que sa mare era molt vella. La nena responia que era l’àvia però els seus companys no li feien cas.
Hi ha dies en que té el cap molt clar i pot parlar de tot: de la seva vida abans de la guerra, de la fugida cap al desert, dels seus marits, dels seus fills. D’altres, en canvi, no sap ben bé qui és, ni que hi fa a la hamada, no vol llevar-se ni vol menjar.
Els dies bons, surt a fora a prendre el sol. Les cabres la van a veure i ella hi parla. S’ajuda amb els peus per a confegir collarets de clau que després ens regala.
Aquest any em va preguntar què volíem, li vaig dir que no res, només que resés per nosaltres. “Sempre ho fa” em va dir la Lab, després li va traduir les meves paraules. Ella va respondre amb una frase de la que només vaig entendre Iallàla.
No sé quina edat té, li calculo la meva, poc més o menys.
Fa 33 anys va viure l’èxode i els bombardeigs a Umdraiga en els que va perdre el braç dret. Ha vist morir el seu fill gran. Només n’hi queden tres: el Minno, la Nuenna que viu a pocs metres de la seva haima i la Fatma, la més petita, que és a Itàlia perquè va tenir una greu malaltia.
La Lab en té cura, viu amb ella. Quan venia a casa, m’explicava que els nens de l’escola li retreien que sa mare era molt vella. La nena responia que era l’àvia però els seus companys no li feien cas.
Hi ha dies en que té el cap molt clar i pot parlar de tot: de la seva vida abans de la guerra, de la fugida cap al desert, dels seus marits, dels seus fills. D’altres, en canvi, no sap ben bé qui és, ni que hi fa a la hamada, no vol llevar-se ni vol menjar.
Els dies bons, surt a fora a prendre el sol. Les cabres la van a veure i ella hi parla. S’ajuda amb els peus per a confegir collarets de clau que després ens regala.
Aquest any em va preguntar què volíem, li vaig dir que no res, només que resés per nosaltres. “Sempre ho fa” em va dir la Lab, després li va traduir les meves paraules. Ella va respondre amb una frase de la que només vaig entendre Iallàla.
"Diu l’Amma, pobreta, que si reses amb molta fe i dius moltes vegades Iallàlà, et donarà tot allò que demanis".
La meva pregària silenciosa fou: treu-los d’aquí, si us plau, si us plau, si us plau...Iallàlà.
Em sembla que el seu déu no va escoltar-me, deu ser que la meva fe no és prou ferma.
Fins aviat.
La meva pregària silenciosa fou: treu-los d’aquí, si us plau, si us plau, si us plau...Iallàlà.
Em sembla que el seu déu no va escoltar-me, deu ser que la meva fe no és prou ferma.
Fins aviat.
Escrits
4 comentaris:
Bona tarda Antonia.
La señora de la foto aparenta tenir 80 anys, el dolor i el desert fan mella en aquets rostres,parlas d'ella i dius " els seus marits " ???? Peró quants marits té ? Jo creia que els que es casaban varies vegades eren ells,caray quin humor tenen ¡¡
petonets.
Bona tarda, Ma Eugènia.
Si té una filla de 30 anys més o menys i contant de que les sahrauís acostumaven a casar-se joves, penso que en deu tenir 60 o 62 com a molt.
Que lo sàpiga ha tingut dos marits, el primer que era el pare del seu fill gran i del Minno i l'Ahmed Salem, el pare de les dues filles. Penso que del segon se'n va divorciar, del primer no sé si es va quedar vídua o també se'n va divorciar.
El divorci és una pràctica freqüent al Sàhara.
La poligàmia tot i estar permesa a la seva religió jo no l'he vista practicar mai. El homes sahrauís diuen que si amb una ja és costerut el matrimoni (en broma, perquè les dones tenen molt caràcter) imagínate con más de una. A més la seva religió diu que si tens més d'una dona les has de tractar totes per igual en tots els aspectes.
Les dones, les que conec, de submises no en tenen res. Han assolit grans cotes de poder en la seva societat i les conserven celosament. Diuen que és perquè provenen d'un passat nòmada on els homes marxaven a pasturar els ramats i les dones esquedaven al front dels campaments o frigs. Tenien armes, cuidaven i alliçonaven els fills i organitzaven la vida comunitària.
Hi ha una dita sahrauí sobre les filles pareguda a la nostra: el pare que té filles menja coca quan és vell. Ells diuen: si no tens filles ningú sabrá quan has mort.
I a cap home se li acudiria aixecar la mà a una dona perquè si ho fes avergonyiria la seva família i no trobaria mai més muller.
Un petó.
Si Déu hi és en alguna banda no sembla que estigui gaire per la feina d'escoltar-nos...
Euphorbia: i malgrat tot molts d'ells tenen una fe tan gran...que et meravelles.
Publica un comentari