Llegeixo a El Pais que una dona del Sàhara ha recuperat la seva filla, després de dos anys de litigi.
Aquesta és una altra cara de les Vacances en Pau. Tots aquells que hi hem treballat coneixem algun cas semblant.
Les raons sempre són les mateixes: el benestar i la salut de l’infant. En el cas de Sevilla el jutge ha fallat a favor de la mare biològica que ha tingut la sort de poder viatjar a Espanya per a reclamar la seva filla.
Aquest és un projecte on els sentiments, de vegades, s’imposen a la raó. Els tenim 2 mesos i els estimem tant que l’hora de partir es fa difícil. Si, a més a més, l’infant s’ha de quedar i la convivència és més llarga, els llaços afectius són tan estrets que algunes famílies s’obliden de qui són els nens i d’on provénen.
En aquests casos tots en surten perjudicats: la criatura perquè no sap ben bé a quin món pertany, els pares biològics perquè senten que els hi volen prendre el fill i els pares acollidors perquè pensen que tot l’amor i la cura dedicats al nen han estat endebades.
Un projecte que hauria d’estar ple de bones experiències esdevé un malson.
He estat mare acollidora molts anys, sé prou bé que costa molt dir adéu-siau. També sóc mare de dues filles i sé com m’hauria sentit si haguessin anat de vacances i algú no les hagués deixat tornar.
Els infants són el futur i l’esperança dels Pobles.
Fa més de 30 anys que Espanya va abandonar els sahrauís. Malgrat l’exili i el sofriment, l’esperança en el futur continua intacta. Per això les mares ens confien els seus fills.
Aquesta és una altra cara de les Vacances en Pau. Tots aquells que hi hem treballat coneixem algun cas semblant.
Les raons sempre són les mateixes: el benestar i la salut de l’infant. En el cas de Sevilla el jutge ha fallat a favor de la mare biològica que ha tingut la sort de poder viatjar a Espanya per a reclamar la seva filla.
Aquest és un projecte on els sentiments, de vegades, s’imposen a la raó. Els tenim 2 mesos i els estimem tant que l’hora de partir es fa difícil. Si, a més a més, l’infant s’ha de quedar i la convivència és més llarga, els llaços afectius són tan estrets que algunes famílies s’obliden de qui són els nens i d’on provénen.
En aquests casos tots en surten perjudicats: la criatura perquè no sap ben bé a quin món pertany, els pares biològics perquè senten que els hi volen prendre el fill i els pares acollidors perquè pensen que tot l’amor i la cura dedicats al nen han estat endebades.
Un projecte que hauria d’estar ple de bones experiències esdevé un malson.
He estat mare acollidora molts anys, sé prou bé que costa molt dir adéu-siau. També sóc mare de dues filles i sé com m’hauria sentit si haguessin anat de vacances i algú no les hagués deixat tornar.
Els infants són el futur i l’esperança dels Pobles.
Fa més de 30 anys que Espanya va abandonar els sahrauís. Malgrat l’exili i el sofriment, l’esperança en el futur continua intacta. Per això les mares ens confien els seus fills.
Escrits
3 comentaris:
Vaig sentir algo d'aixo per la tele, sort que s'ha pogut arreglar, t'escric el meu correu pero llegir alló que m'has dit.
mecrepiq@hotmail.com.
Això passa també amb nens de famílies desestructurades amb pares acollidors dins del mateix país. Crec que s'ha de tenir molt clar a l'hora d'acollir que es tracta d'una acollida, no d'una adopció, i qui no hi tingui clar, millor que no ho fagi.
Petons
Ma. Eugènia; ja t'ho he enviat. Espero que ho hagis rebut.
Petons
Euphorbia, exacte. Si algú vol suplir carències afectives amb una acollida millor que no ho faci.
Aquest projecte no serveix per jugar una mica a papes i a mames. És molt més seriós.
Perquè de vegades passa que els nens de petits fan molta gràcia però després creixen i ja no en fan tanta i...bé, afortunadament la majoria de la gent ho té molt clar, encara que et dolgui que marxin. També et dolen els propis i arriba el moment en el que han de volar sols i malament rai si no ho fessin.
Un petó.
Publica un comentari