LA MARIA I ELS SAFARIS
La Maria és una noia jove, activa i nerviosa. La vaig conèixer a la feina. El primer que vaig pensar quan vaig parlar amb ella va ser: osti, quina empenta, estudia a la Universitat una carrera no gens fàcil i a sobre té temps per treballar tot el cap de setmana. I a més, ho porta amb bon humor.
A poc a poc ens vam anar coneixent i vaig descobrir que li encanta viatjar i que és força aventurera i gens poruga.
Quan vaig saber que per Setmana Santa no havia de treballar i que, per tant, podia anar a visitar a la meva família sahrauí no va trigar ni un segon en preguntar-me si m’hi podia acompanyar. De bon principi em vaig quedar parada però vaig pensar que era una bona idea que vingués, perquè així seria una persona més que s’hauria fet conscient de la trista i injusta realitat del poble sahraui. A poc a poc ens vam anar engrescant i jo li anava explicant mil i una anècdotes viscudes amb els nens a l’estiu i als campaments.
Quan vaig anar cap a casa, després de la feina, vaig pensar que estava boja. M’havia equivocat. Portar algú als campaments no és fàcil perquè les impressions són colpidores i t’arriben com una bufetada. Vaig pensar que si es posava malalta seria culpa meva, si no s’adaptava i s’ho passava malament m’acabaria odiant a mi també per haver-la dut a aquell lloc. Tot i això, hi havia alguna cosa dins meu que em deia que la Maria havia d’anar al Sàhara, havia de conèixer aquella realitat perquè s’ho mereixia.
No tothom es mereix visitar els campaments. En massa ocasions he escoltat comentaris desagradables, amb connotacions racistes i pròpies d’aquells que es creuen superiors. “Els sahrauis haurien de fer això, o haurien de fer allò”. “Aquesta gent no saben res”. “Quin fàstic que fa tot, si la carn no té la marca de l’escorxador no penso menjar res”. Sincerament, els clavaria un parell de bolets ben donats. Per a mi, aquesta gent són els “safaris”. Aquells que es posen roba de camuflatge i una camera de fotos penjada al coll i van a reafirmar la seva satisfacció d’haver nascut al primer món. Els "safaris" són aquells que s'omplen la boca de solidaritat i després són incapaços d'ajudar a treure equipatges de la cinta a Tindouf. "Safaris" són aquells i aquelles que a l'aeroport es pensen que són a la cua de la verduleria i fan els possibles per colar-se. "Safaris" són aquells que ho saben tot i pensen que els altres no saben res. Els "safaris" són aquells que roben als sahrauis una de les poques coses que tenen: el seu patrimoni arqueològic, en forma de puntes de fletxa, sorra i fòssils (creant interminables cues a Tindouf, és clar). Els "safaris" són aquells que quan arriben a Barcelona, l'únic que s'emporten del Sàhara és un parell de melfes, un parell d'alfombres i una gran col·lecció fotogràfica per explicar als seus amics l'última aventura africana. Ben bé, no sé què hi deuen tenir dins del cap, l’únic que sé és que no mereixen gaudir de l’hospitalitat dels sahrauis. De tota manera, no crec que tampoc arribin a aprendre res de res.
Tornant al tema, sabia que la Maria no seria una “safari”. Sabia que tenia molta sensibilitat vers els refugiats (una íntima amiga seva ho és) i que aprofitaria moltíssim el viatge. La veritat és que ja he perdut el compte de les vegades que he viatjat als campaments i sempre ho he fet amb l’Antonieta, així que les impressions que tenim de cada viatge són molt semblants. Viatjar amb la Maria ens va portar a retornar a aquell primer viatge, a aquella primera mirada que deia l’Antònia. Veure els ulls de bat a bat que feia la Maria quan descobria el desert, l’aeroport, les cases i les haimes, les persones…
En un primer moment es va mantenir al marge, observant, sense fer cap comentari. Mirant-nos de reüll per intentar esbrinar quines reaccions teníem. Poc a poc es va anar relaxant i va ser una companya d’aventures, de rialles i de plors formidable. Espero que per molts anys, la Maria senti dins seu aquest desig incontrolable de tornar-hi. Perquè aquells que s’ho mereixen, sempre hi tornen.
Ceci Artigues Pons
A poc a poc ens vam anar coneixent i vaig descobrir que li encanta viatjar i que és força aventurera i gens poruga.
Quan vaig saber que per Setmana Santa no havia de treballar i que, per tant, podia anar a visitar a la meva família sahrauí no va trigar ni un segon en preguntar-me si m’hi podia acompanyar. De bon principi em vaig quedar parada però vaig pensar que era una bona idea que vingués, perquè així seria una persona més que s’hauria fet conscient de la trista i injusta realitat del poble sahraui. A poc a poc ens vam anar engrescant i jo li anava explicant mil i una anècdotes viscudes amb els nens a l’estiu i als campaments.
Quan vaig anar cap a casa, després de la feina, vaig pensar que estava boja. M’havia equivocat. Portar algú als campaments no és fàcil perquè les impressions són colpidores i t’arriben com una bufetada. Vaig pensar que si es posava malalta seria culpa meva, si no s’adaptava i s’ho passava malament m’acabaria odiant a mi també per haver-la dut a aquell lloc. Tot i això, hi havia alguna cosa dins meu que em deia que la Maria havia d’anar al Sàhara, havia de conèixer aquella realitat perquè s’ho mereixia.
No tothom es mereix visitar els campaments. En massa ocasions he escoltat comentaris desagradables, amb connotacions racistes i pròpies d’aquells que es creuen superiors. “Els sahrauis haurien de fer això, o haurien de fer allò”. “Aquesta gent no saben res”. “Quin fàstic que fa tot, si la carn no té la marca de l’escorxador no penso menjar res”. Sincerament, els clavaria un parell de bolets ben donats. Per a mi, aquesta gent són els “safaris”. Aquells que es posen roba de camuflatge i una camera de fotos penjada al coll i van a reafirmar la seva satisfacció d’haver nascut al primer món. Els "safaris" són aquells que s'omplen la boca de solidaritat i després són incapaços d'ajudar a treure equipatges de la cinta a Tindouf. "Safaris" són aquells i aquelles que a l'aeroport es pensen que són a la cua de la verduleria i fan els possibles per colar-se. "Safaris" són aquells que ho saben tot i pensen que els altres no saben res. Els "safaris" són aquells que roben als sahrauis una de les poques coses que tenen: el seu patrimoni arqueològic, en forma de puntes de fletxa, sorra i fòssils (creant interminables cues a Tindouf, és clar). Els "safaris" són aquells que quan arriben a Barcelona, l'únic que s'emporten del Sàhara és un parell de melfes, un parell d'alfombres i una gran col·lecció fotogràfica per explicar als seus amics l'última aventura africana. Ben bé, no sé què hi deuen tenir dins del cap, l’únic que sé és que no mereixen gaudir de l’hospitalitat dels sahrauis. De tota manera, no crec que tampoc arribin a aprendre res de res.
Tornant al tema, sabia que la Maria no seria una “safari”. Sabia que tenia molta sensibilitat vers els refugiats (una íntima amiga seva ho és) i que aprofitaria moltíssim el viatge. La veritat és que ja he perdut el compte de les vegades que he viatjat als campaments i sempre ho he fet amb l’Antonieta, així que les impressions que tenim de cada viatge són molt semblants. Viatjar amb la Maria ens va portar a retornar a aquell primer viatge, a aquella primera mirada que deia l’Antònia. Veure els ulls de bat a bat que feia la Maria quan descobria el desert, l’aeroport, les cases i les haimes, les persones…
En un primer moment es va mantenir al marge, observant, sense fer cap comentari. Mirant-nos de reüll per intentar esbrinar quines reaccions teníem. Poc a poc es va anar relaxant i va ser una companya d’aventures, de rialles i de plors formidable. Espero que per molts anys, la Maria senti dins seu aquest desig incontrolable de tornar-hi. Perquè aquells que s’ho mereixen, sempre hi tornen.
Ceci Artigues Pons
Escrits
8 comentaris:
La primera vegada que s'hi va deu ser culpidor, no me extranya gens els ulls i la cara de la María els primers moments.
Ma. Eugènia
I encara sort que hi vam arribar de
nit i només es veu allò que et permeten els llums del vehicle i si vas en camió no res.
Un petó
jajaja, el comentari sobre l'escorxador és total! Encara rai que no van demanar la carta de postres.
Sincerament, he d'admetre que abans de baixar als campaments en sabia poca cosa sobre els saharauis. Després d'anar-hi, continuo pensant que en sé poc, a pesar de tot el que he llegit sobre el tema. Recordo perfectament que, quan l'Ahmed ens va ensenyar el vídeo del seu viatge a l'Aaiún de veritat, vaig dir que no em podia imaginar què representa passar-se 30 anys separada de la teua família. T'ho pots imaginar sobre paper, però en no viure-ho en primera persona, no pots ni endevinar de lluny el pa que s'hi dóna. Clar que sobre tot es pot opinar en aquesta vida però, en aquest cas, no pas amb coneixement de causa. És per això que a mi també em sorprenen molt els comentaris tipus "aquesta gent no saben res".
Com els altres pobles que es troben en situacions similars, penso que els saharauis són d'admirar per la marató de fons que estan vivint. A més a més, forçada i obligada des de dalt. A veure qui de nosaltres és el guapo que ho aguanta.
Ceci, em sembla que entenc allò de "cada any, una setmana és pel Sàhara". Encara que sigui només per salut emocional i per tocar de peus terra, bé, a la sorra.
Salut!
pd. GRÀCIES :)
Molt interessant aquesta descripció del que tu dius "safaris". Sempre he pensat que darrerament, amb les facilitats que hi ha per a viatjar, es troben turistes en llocs que no es mereixen estar (allò de "no está hecha la miel para la boca del cerdo"), ho dic per la gent que viatja a la Índia, per exemple, torna, innevitablement t'ha d'ensenyar les fotos i no han copsat més que una imatge superficial de tot el que han vist. Però això passa fins i tot a llocs més propers d'Europa (a Escòcia em vaig trobar amb un que li hagués donat una patada al cul), molta gent més els hi valdria quedar-se a Calella prenent el sol.
Jo crec que em costaria un viatge a llocs on la gent pateix perquè crec que m'afectaria massa, per això sóc reticent a sortir del primer món, però algun dia hauria de fer el cor fort i anar a veure la realitat per mi mateixa.
Petons
Marialista, m'alegra comprovar que entres al bloc.
Espero que la Ceci trobi un moment per respondre a tots els comentaris encara que va força estresada.
Això de la salut emocional és força interessant. Ja sé que no és bona época pels examens i per la feina però si algún dia ens en vols parlar ja ho saps. Jo encantada de que ens ho expliquessis.
Una abraçada i records per a tots.
Euphorbia: és molt fàcil estar al Sàhara, la gent pateix, clar que sí, però la cosa és que no sé com dir-ho i que no soni a frivolitat és el lloc on he rigut més i més a gust. Els sahrauís mai no t'abrumen amb la seva situació, mai, i els comentaris sempre són molt aguts.
Recordo una vegada que portàvem potser 20 cartes per repartir. Jo em pensava que amb mitja horeta faríem. Després vaig veure què complicat era. Hi ha el nom de la criatura, el de la mare, la daira i el barri. Però el barri és molt gran i t'has d'aturar i preguntar. Vam estar-hi tota la tarda fins a nit. El pare em va dir que la propera vegada podia dur-me un camió per les cartes i jo que no em tallo ni un pèl vaig respondre què quina bona idea, així de tornada em serviria per poder portar tots els regals. Vam riure ben bé un quart.
I la Lab és especialista en comentaris graciosos. Quan era més petita va començar a dir-nos: i saluda a fulana, a mengana, a esta, a la otra, en fi a tothom que coneixia. Sa mare per darrera li anava apuntant i es veu que li devia dir que saludés al poble de Catalunya. Ella s'anava posant nerviosa i al final va i deixa anar: Saludo a toda la catalunya radio.
Mira... va ser un moment únic.
Un petó.
Hola a tothom.
Ma. Eugènia: Gràcies pel comentari. La cara de "Sàhara" que se'ns posa a tots quan viatgem als campaments és tot un poema. I veure el desconcert, la incredulitat i l'admiració als ulls dels nous viatgers quan veuen i després, quan parlen del Sàhara, és de les millors recompenses.
Ei Marialista, últimament parlem mes a través del blog que per telèfon o en persona, no? Aquesta frase de "cada any, una setmana és pel Sàhara" sempre l'he posat de condició a tot i a tothom... La resta de l'any, el Sàhara és al cor i al cap, però, per una setmana, sóc jo la que formo part del Sàhara, i és una condició sine qua non per qualsevol feina o relació humana. Costa d'entendre però és com una necessitat vital i qui no ho entengui...
Euphorbia: Hola, no tinc el plaer de conèixer-te més que pels comentaris al blog. Coincideixo amb l'Antònia en que si bé és cert que els sahrauís no ho passen gens bé, no ho és menys que el seu bon humor, les seves ganes de lluita i la seva vitalitat s'encomanen i fan que una situació que a priori podria semblar que pot provocar llàstima, t'acaba causant indignació i ràbia, però sempre continguda, perquè ja saps que quan vull la sang s'evapora el cervell...
Antoniete: un bisito, gràcies per publicar-ho als teus blocs. Sempre parles de coses tan boniques, que pensava que la nostra Maria es mereixia un petit homenatge i per contrarestar, doncs calia donar una mica de canya als safaris del mijó. Algun dia en parlarem, del mijó, oi?
Cecília...algún dia potser sí però jo no.
Un besito
Publica un comentari