L'ALTRA MIRADA (conclusió)

Submergit dins del silenci i l’obscuritat de la nit, el viatger hi veu clar. Els pensaments i les imatges se li agombolen a la imaginació. Es fa preguntes. No pot deixar de pensar en com devia ser tot, al principi, quan van arribar. De vegades t’ho expliquen: els avions venien, marxaven i tornaven, coses de la guerra. Fins que vam arribar aquí, on les dones, els vells i els infants van estar protegits.
El viatger no ha vist les cicatrius a la pell malgrat que sí que s’ha fixat en que hi ha dones que se sobresalten quan senten el brogit dels avions que baixen per aterrar a l’aeroport, a pocs km. Un malson desat al subconscient, mig oblidat però que mai s’esborrarà del tot.
El viatger intenta recordar com era la seva vida 30 anys enrera, just quan els sahrauís van haver de fugir. Regira en la memòria per trobar les informacions que arribaven d’aquella llunyana província africana però només recorda la famosa marxa marroquina.
A mi m’han passat coses, pensa, algunes bones i d’altres no tant. I aquí, què ha passat en aquest tros de desert algerià? La gent neix, es fa gran i mor, esperant, esperant sempre, en un domicili provisional, mentre que als despatxos de l’ONU parlen molt i no arriben enlloc.
A la Hamada tot és fràgil menys la gent i les seves ànsies de llibertat. No ho haurien resistit si no fossin forts i no n’estiguessin convençuts. Malgrat els anys passats, els baguls estan a punt pel retorn. Han aconseguit una nova societat, fruit de la “militància i la revolució”. No s’han acomodat ni s’han deixat assimilar, continuen sentint-se sahrauís.
Li han explicat que a principis dels anys 90 van haver-hi greus inundacions que van malmetre tot allò que havien aconseguit aixecar amb tant d’esforç. Si construíssiu amb maons i ciment, replica. No, no ho farem. Aquesta no es la nostra terra, aquest desert no és el nostre, aquest país no és la nostra pàtria. Quan marxem no volem deixar res al darrera. Aquesta situació només és transitòria.
La nit avança. Unes velles i oblidades paraules li venen a l’esment: el teu poble serà el meu poble i el teu déu serà el meu déu. No obstant ja fa molt temps que el viatger va deixar el déus pel camí. O potser van ser els déus qui van deixar-lo.
El teu poble serà el meu poble, repeteix en veu baixa. Llavors és quan se n’adona: ja és el seu poble perquè allí, en aquella terra deixada, és on espera el seu propi fill.

Dedicat a la meva filla Cecília, companya de viatge, a totes les persones que senten que el poble sahrauí és també el seu poble i a la Lab i a l'Abdu, els meus fills.