Les escoles dels Campaments commouen. Acostumats als nostres col•legis: sòlids i alegres, amb les aules plenes de tota mena de materials didàctics, la nuesa i la falta de mitjans sorprenen i dolen. Passeges pels passadissos i entres a les classes en les quals alumnes i mestres s’afanyen per a construir un poble culte. De vegades manquen pupitres, d’altres falten llibres malgrat que, els que hi ha, estan ben conservats. Penses que a les parets els hi caldria una bona mà de pintura. El terra està desnivellat. Els patis són molt grans amb la sorra amuntegada a vora de la paret que fa de tanca, amb una bóta d’aigua i, al mig, la bandera de la RASD que oneja al vent. No hi ha ni una ombra per a protegir-se del sol que crema.Dins d’una classe escoltes llegir en veu alta en castellà. En una altra sents cantar tonades conegudes: un globo, dos globos, tres globos…un elefante se balanceaba…
Els mestres, molt joves, et conviden a entrar: passin a veure la nostra escola. Copses l’orgull al fons dels seus ulls.
Fulleges a l’atzar un llibre qualsevol, la ingenuïtat de la lectura et fa somriure: Ahmed es un chico aseado. Cada día lava sus manos, su cara y sus orejas. Una vez a la semana se ducha y se lava la cabeza con champú.
A la pàgina següent, un poema de Miguel Hernández t’agafa desprevingut:
Si me muero, que me muera
con la cabeza muy alta.
Muerto y veinte veces muerto,
la boca contra la grama,
tendré apretados los dientes
y decidida la barba.
Cantando espero a la muerte,
que hay ruiseñores que cantan
encima de los fusiles
y en medio de las batallas.
El viatger no pot contenir l’emoció en llegir, allí, al mig del desert, els versos del poeta d’Oriola.
Quan surts te n’adones de l’esforç que suposa mantenir aquest sistema educatiu gairebé sense mitjans, sense materials, sense pràcticament res.
Tots els nostres nens estan escolaritzats, t’expliquen. No hi ha analfabetisme entre les noves generacions.
En arribar la nit i amb ella, el silenci, al viatger li semblarà sentir, portat per la brisa, el cant llunyà d’un rossinyol.
Escrits
6 comentaris:
Pobres nanos.
En Miguel Hernández té coses precioses.
petonets.
La labor que haces, amiga Antónia, es impresionante. Abres una ventana que está cerrada en este país, descubres una realidad que, por más que se empeñen en ignorarla, está ahí. Son las imágenes de la desolación, cuestionada por un pueblo que se revela indómito y dotado de una gran dignidad como sociedad consciente de su fortaleza. La imagen de la escuela es particularmente emotiva.
" No creas que porque mi techo es pobre
y mi puerta no se cierre
la libertad no está conmigo.
Sufrimos en el desierto que es nuestra casa y nuestra identidad.
Mañana volveremos al hogar que nos arrebataron.
Y pronto descubrirás que bajo mi techo desvencijado
y entreabriendo mi puerta
mi dignidad se mantiene incólume
sin haber perdido un ápice de la sabiduría que aprendí en medio de la desolación".
Se me acaba de ocurrir. Es para tí. Un abrazo
M.Eugènia: Hernández va ser un gran poeta. Malaguanyat!
Però trobar-te'l al mig del desert sobta, i molt.
Fernando: ¡eres un poeta!
Sin duda alguna este comentario tiene que estar en una entrada.
Shukran.
PD/ las escuelas de los Campamentos han emocionado a hombres muy curtidos y que no suelen dejar translucir sus emociones. Sobre todo al principio cuando todas tenían un refugio antiaéreo por si a Hassan se le ocurría mandar la aviación.
Esto último lo ha leído, nunca lo he visto, gracias a Dios.
A mi em van sobtar els quaderns de llengua castellana:
VIVIR: existir, morar.
No hi havia explícit el complement circumstancial de manera, però gairebé podies llegir entre línies un "con dignidad".
Bona nit
Maria, sí va ser a Smara a casa de la Leilaha que repassava la lliçó perquè l'endemà tenia un examen.
Viure amb dignitat en les condicions que ho fan no és gens fàcil.
Un petonàs.
Publica un comentari