ALLEGRO, MA NON TROPO

Pujar-la o no pujar-la, aquesta és la qüestió. Però com que jo no sóc Hamlet ni tampoc em considero una cagadubtes ho faig com un exercici de catarsi amb l’esperança de fer net i poder anar a rebre els infants sahrauís de bon humor i sense cap rau-rau a dins.
Que el meu somriure sigui autèntic i la meva alegria per rebre’ls completa.

La intel·ligència i la prudència són fruit de l’atzar o dels gens. Tothom té la que té i ja se sap que no hi ha botiga que en despatxi. O com diuen els castissos: lo que Dios no da Salamanca no lo presta. Però l’ús que se’n faci dels talents sí que és cosa de cadascú. N’hi ha que els empren per a bé i n’hi ha que els empren per mal.
Fer mal per a treure’n un profit pot ser, fins i tot, comprensible. Fer-lo gratuïtament és el súmmum de l’estupidesa en estat pur.
Ahir vaig tenir una topada amb aquesta espècie de tòtils elevats a l’enèsima potència.
Amagats darrera un nick i protegits per l’anonimat que li suposen a la xarxa es van dedicar a molestar amb l’únic i exclusiu propòsit d’escopir el verí acumulat durant tota una vida de frustracions, decepcions i malvolences.
Si us he de ser sincera, jo considerava el páter famílias un tabalot eixelebrat i imprudent amb poca corda però amb bon fons. Pensava que, la majoria de vegades, estava massa ocupat escoltant-se ell mateix com per a poder escoltar les raons alienes que no entenia perquè hi ha qüestions que excedeixen la seva comprensió.
És cert que l’any passat va trucar a casa sense cap mena d’educació i que vaig haver de deixar-lo al seu lloc amb dues frases tallants i fredes com el gel, embolcallades de tota la cortesia irònica de la que sóc capaç. Però acabat de dir, acabat d’oferir. Tothom pot tenir un mal dia, pot estar de mal humor o es pot equivocar. I tothom té dret a una segona oportunitat. Així que l’incident telefònic mai no va ser retret ni mencionat i vam reprendre la relació en el punt que estava: correcció un xic indiferent per la meva part i para de comptar. Ni ubicava la seva dona ni molt menys la seva filla que no sé ni la cara que fa, ni hi pateixo gens coneixent els seus pares. La seva dona l’he ubicat perquè sempre va acompanyada d’una mascota, si no, no els hauria relacionat, la veritat és que sempre m’havia cridat més l’atenció el seu gos que ella.
Després de llegir tot allò que han dit, han escrit, ja se sap que allò que es diu, el vent s’ho emporta, allò que s’escriu queda escrit, una cosa tinc clara: PROU.
Fins aquí hem arribat. A partir d’aquest moment ni penso mirar-los, ni parlar-hi, ni molt menys treballar-hi. La resposta a qualsevol pregunta serà: NO N’HI HA, NO EN TINC, NO ES POT FER, si no puc passar per menys que espero que sí. D’una cosa estic segura i és que no em caldrà fer cap esforç per evitar-los, d’això ja se n’ocuparan ells, que, com podeu suposar, són molt valents quan es pensen que ningú els coneixerà però que quan es veuen descoberts la cosa canvia.
Així que pare, mare, filla, gos, mostatxo i esperit sant us en podeu anar a prendre vent per dir-ho d’una manera educada.
Ja m’he quedat ben a gust.

No sé si ho llegiran més que res perquè l’entrada m’ha sortit una mica llarga però ja n’hi haurà que els en faran cinc cèntims. Les bones notícies volen i els missatgers que, són a fora però que voldrien ser a dins, ja els portaran el “parte”. Són les ànimes blanques caritatives i solidàries de pandereta. Fan sortir a bordar els gossos mentre ells es queden entre bambolines. Bons actors que aconsegueixen enganyar durant un cert temps perquè són llestos, malgrat tot, una hora o altra se’ls acaba veient el llautó. Apa, que se'n vagin a fer una cursa fins al port.

Fins aviat