Avui volia parlar del cap de setmana, és a dir: traduir el post de l’altre blog i penjar l’entrada. Però resulta que la Merche Pallarés m’ha deixat un comentari: a El País hi ha una carta al director que parla del Sàhara: Carta sin sello.
Tots aquells que hem tingut relació amb els sahrauís n’hem rebut d’aquestes cartes. Vénen en sobres aeris o en normals tancats amb cinta adhesiva o esparadrap. No només no porten segell sinó que, de vegades, no porten cognoms. Cartes boterudes plenes de collarets, anells, polseres i un full de paper quadriculat amb unes paraules amb moltes salutacions per tots i cadascun dels membres de la família. Arriben amb els nens a primers d’estiu, al desembre i per Setmana Santa. Els correus són persones perquè allí no hi ha un servei postal.
Recordo una pel·lícula que vaig veure fa mil anys: Miguel Strogoff, el correo del zar. Em va semblar que tot allò que li passava al protagonista podia haver-s’ho estalviat si aquell tsar hagués posat un segell a la carta i l’hagués dipositat en una bústia. Encara sento les riallades dels pares, quan, amb el meu pragmatisme innat, els ho vaig comentar en sortir del cinema.
Poc imaginava que jo, més de 50 anys després, faria allò que havia fet el protagonista, salvant les distàncies. No, no vaig a cavall creuant estepes ni rius glaçats, ni m’ataquen els dolents ni tampoc em quedo cega per culpa d’una espasa roent posada al ulls. Ara ens hem modernitzat i fem servir el telèfon i la xarxa. I tot i així hi ha vegades que costa molt lliurar una carta d’aquestes perquè el telèfon està equivocat o l’han canviat o has d’endevinar el cognom escrit amb presses. De vegades ho aconsegueixes pel nom del remitent. Una Aixa, Hadi o Fatimetu, d’Ausserd, de l’Aaiún o de Dahjla, un treball digne d’un detectiu de novel·la negra.
Recordo la primera vegada que va venir un home a la haima i em va dir:
- Conoces Fernando de Catalunya?
I jo com una tòtila preguntant on vivia. El sahraui em va dir:
- En Catalonia
- Sí, pero ¿dónde?
- En Catalonia, va repetir una mica cansat d’aquella dona que era de Catalonia i no coneixia el Fernando.
Vaig aconseguir que posés el número de telèfon al sobre després de dos intents. La carta va arribar al Fernando y a la Carme després de la trucada y de la visita a l’oficina de correus.
Després n’he rebut un munt, ara sé que n’hi ha una per a mi a Girona, segurament el dia de la festa, el diumenge vinent, la tindré. I també n’he lliurat una pila aquí i allí. Són cartes importants no tant per allò que es pot tocar sinó per allò que no pesa ni fa embalum. És estimació, són records, estius amb infants, dies d’hivern al sol del Sàhara.
La carta sense segell l’ha portada la Munina en mà. Diu l’autor que els sahrauís necessiten sentir Espanya a prop, tan a prop com els cors d’aquells espanyols que, any rera any, hostatgen els seus infants. Les famílies ho saben, els nostres governants sembla que no.
Fins aviat.
Recordo una pel·lícula que vaig veure fa mil anys: Miguel Strogoff, el correo del zar. Em va semblar que tot allò que li passava al protagonista podia haver-s’ho estalviat si aquell tsar hagués posat un segell a la carta i l’hagués dipositat en una bústia. Encara sento les riallades dels pares, quan, amb el meu pragmatisme innat, els ho vaig comentar en sortir del cinema.
Poc imaginava que jo, més de 50 anys després, faria allò que havia fet el protagonista, salvant les distàncies. No, no vaig a cavall creuant estepes ni rius glaçats, ni m’ataquen els dolents ni tampoc em quedo cega per culpa d’una espasa roent posada al ulls. Ara ens hem modernitzat i fem servir el telèfon i la xarxa. I tot i així hi ha vegades que costa molt lliurar una carta d’aquestes perquè el telèfon està equivocat o l’han canviat o has d’endevinar el cognom escrit amb presses. De vegades ho aconsegueixes pel nom del remitent. Una Aixa, Hadi o Fatimetu, d’Ausserd, de l’Aaiún o de Dahjla, un treball digne d’un detectiu de novel·la negra.
Recordo la primera vegada que va venir un home a la haima i em va dir:
- Conoces Fernando de Catalunya?
I jo com una tòtila preguntant on vivia. El sahraui em va dir:
- En Catalonia
- Sí, pero ¿dónde?
- En Catalonia, va repetir una mica cansat d’aquella dona que era de Catalonia i no coneixia el Fernando.
Vaig aconseguir que posés el número de telèfon al sobre després de dos intents. La carta va arribar al Fernando y a la Carme després de la trucada y de la visita a l’oficina de correus.
Després n’he rebut un munt, ara sé que n’hi ha una per a mi a Girona, segurament el dia de la festa, el diumenge vinent, la tindré. I també n’he lliurat una pila aquí i allí. Són cartes importants no tant per allò que es pot tocar sinó per allò que no pesa ni fa embalum. És estimació, són records, estius amb infants, dies d’hivern al sol del Sàhara.
La carta sense segell l’ha portada la Munina en mà. Diu l’autor que els sahrauís necessiten sentir Espanya a prop, tan a prop com els cors d’aquells espanyols que, any rera any, hostatgen els seus infants. Les famílies ho saben, els nostres governants sembla que no.
Fins aviat.
Com que sóc una fervent admiradora dels cartells de cine antics, aquí en teniu 2 de la pel·lícula del correu del tsar. Espero que us agradin.













5 comentaris:
No té a veure però això m'ha recordat una cosa que em van explicar fa uns dies. Es veu que a les Illes Galápagos hi ha una bústia on els turistes hi deixen postals i cartes amb la idea que algún altre turista que passi per allí i visqui a prop del remitent l'agafi i quan torni a casa la lliuri.
Splendens, quina idea més bonica!
Per cert, avui m'he passejat per la web del bookcrossing des del teu blog.
Això d'alliberar llibres ja ho coneixia (spot de la Milà) però no sabia com s'organitzava.
He vist que fins i tot a Lleida funciona així que em sembla que m'hi afegiré si aconsegueixo separa-me d'algun llibre dels que tinc.
No m'agrada acumular massa coses però els llibres són una debilitat. Els llegeixo i passat un temps els torno a llegir amb calma i cada vegada hi descobreixo coses noves.
Petons
Antonia, que bonic això de les cartes sense segells i de vegades només amb el nom de les persones a les que van dirigides. Sembla mentida que puguin arribar als destinataris.
Si que s'assembla al correo de Zar, la diferència que trobo és que qualsevol pot ser correo en el cas dels saharauis.
Petons.
M.Carmen
Vull fer una entrada sobre aquest tema. Jo hi estic ficada des del 2003 i precisament avui m'ha arribat un avís de correus d'un llibre que m'envien des de Córdoba.
Jo de llibres n'hi ha que no me'n desprendria mai però d'altres no em costa gens.
Petons
Caren, doncs sí, de vegades triguen però a la fi, sempre arriben.
Petons
Euphorbia, espero que la facis, per afegir-me a aquest moviment. No sabia que també s'enviaven llibres per correu.Si us plau explica-ho.
Petons
Publica un comentari