Ahir va ser un dia molt calorós. A la tarda vam anar a les piscines públiques i ens les vam trobar envaïdes per una colla de mal educats que no respecten les mínimes normes de convivència i es pensen que estan sols al món. Vaig haver de conformar-me amb un bany curt i després amb la dutxa. Mentre la nena nedava a l’altre extrem de la piscina, allunyada d’aquella colla de brètols, jo llegia a l’ombra d’una acàcia
Per tornar a casa hem de passar pels jardins situats a la vora de les instal·lacions esportives. Ens vam trobar amb molts marroquins, alguns establerts aquí i d’altres passavolants, arribats per la recollida de la fruita. Tots els nens sahrauís els reconeixen de lluny i no només per la manera de vestir. La Lekhaila em va dir:
- Aquest poble és ple de marrocos.
- Sí, vaig respondre, és veritat. Alguns hi viuen, d’altres vénen per treballar al tros a collir fruita.
- I com arriben?
- Amb pasteres i cayucos per mar i després fins aquí, terra endins, com poden. N’hi ha que es queden per sempre al fons de les aigües.
- Escolta Antònia. Heu d’anar amb molt de compte, a veure si també us prendran la terra.
Malgrat que l’asfalt irradiava calor un fred glacial em va recórrer l’esquena.
En la darrera entrada de Caminando en el desierto, Fran ens diu que el jovent sahrauí necessitarà molta generositat per tirar endavant quan tornin al Sàhara.
La nena de 12 anys que passa les seves vacances en pau a Catalunya sent la pèrdua de la seva pàtria i tem per la seva segona terra. No vol de cap manera que ens passi allò que va passar amb el seu poble.
No sé si vaig ser capaç de fer-li entendre que no hi havia cap perill, que aquells marroquins formen part dels desheretats als que també els han pres la terra.
Per tornar a casa hem de passar pels jardins situats a la vora de les instal·lacions esportives. Ens vam trobar amb molts marroquins, alguns establerts aquí i d’altres passavolants, arribats per la recollida de la fruita. Tots els nens sahrauís els reconeixen de lluny i no només per la manera de vestir. La Lekhaila em va dir:
- Aquest poble és ple de marrocos.
- Sí, vaig respondre, és veritat. Alguns hi viuen, d’altres vénen per treballar al tros a collir fruita.
- I com arriben?
- Amb pasteres i cayucos per mar i després fins aquí, terra endins, com poden. N’hi ha que es queden per sempre al fons de les aigües.
- Escolta Antònia. Heu d’anar amb molt de compte, a veure si també us prendran la terra.
Malgrat que l’asfalt irradiava calor un fred glacial em va recórrer l’esquena.
En la darrera entrada de Caminando en el desierto, Fran ens diu que el jovent sahrauí necessitarà molta generositat per tirar endavant quan tornin al Sàhara.
La nena de 12 anys que passa les seves vacances en pau a Catalunya sent la pèrdua de la seva pàtria i tem per la seva segona terra. No vol de cap manera que ens passi allò que va passar amb el seu poble.
No sé si vaig ser capaç de fer-li entendre que no hi havia cap perill, que aquells marroquins formen part dels desheretats als que també els han pres la terra.
Escrits
5 comentaris:
Ha de ser molt difícil per ella entendre aquesta situació tan diferent dels marroquins que viuen aquí i els que ella coneix d'allà.
Molt curiós realment.
Hola Antònia
Fa molt i molt temps que no et dic rés!! Que tal va tot? Vaig seguint el teu bloc i t'he vist mols dies en premsa.
Un petonàs.
Euphorbia, ella, com tots els nens sahrauís els coneixen per referències. Als Campaments no n'hi ha. Fa uns 3 o 4 anys van alliberar els darrers presos marroquins i alguns no volien tornar al Marroc, s'estimaven més quedar-se als Campaments.
Els marroquins per aquests nens són l'enemic. Amb el temps entendran que els que hi ha aquí estan tan desposeïts com els sahrauís.
Petons.
Carles, com va l'estiu per la calorosa Lleida?
Vaig entrant al teu blog. Em va agradar molt l'entrada de l'aigua feta art.
Ens devies veure a la recepció a la Paeria, com que ara no hi ha notícies ens donen molt espai.
Un petó ben fort.
No em sembla res estrany que la Lekhaila fes aquest comentari. Els nens han escoltat desde petits que els marroquins els han prés la seva terra i no tenen noció de la situació de misèria en que viuen la majoria d'aquesta gent al marroc.
Els saharauis que viuen als territoris ocupats són conscients de que molts marroquins viuen en condicions molt pitjors que els mateixos.
Una abraçada,
M.Carmen
Caren, de misèria també cultural. fa un parell de dies un marroquí afincat des de fa anys aquí li va dir que el Sàhara era una merda o quelcom paregut.
Han hagut de marxar i encara es creuen que el rei és el descendent del Profeta...
La ignorància és la misèria pitjor.
En canvi n'hi ha un altre que té molt clares les coses. I d'altres noies que quan ens veuen passejar o anar a comprar murmuren..saharauia, saharauia...
Una abraçada ben forta.
Publica un comentari