La Lekhaila ahir al bar
La Lidhia a les dunes
El Lagdaf, l'Abdu i la Ceci camí de l'Aaiún
La Lekhaila, ahir, a la cuina fent un pa amb tomàquetAvui ha trucat l’Abdu. La seva veu sonava desconeguda, una veu d’home. El nostre nen s’ha fet gran. M’ha dit que la seva germana Lidhia va sortir ahir a la nit i que a veure si puc esbrinar on i amb qui passarà l’estiu. Ja fa dies que sabem que havia d’anar a Castella la Manxa, Albacete. Es veu que la nena estava una mica espantada perquè és la primera vegada que surt i els seus pateixen i jo també malgrat saber que encara no hi hagut temps de que arribi a la que serà la seva llar aquest estiu.
M’hauria agradat tenir-la a prop per estar una mica per ella però l’atzar ha volgut que no fos així. Tant de bo estigui bé i es posi en contacte. Sé que la seva mare es passarà tot l’estiu pregant per la seva filla i que no es quedarà tranquil·la fins que la torni a tenir amb ella.
El dissabte va venir a veure’ns el Lekbir. El Joan i la Cecília ja m’havien dit que s’havia fet molt alt i que estava molt maco. Aquest any el nen educat i tímid és amb la seva primera família. Estem molt a prop a cinc minuts en cotxe. Em va dir que ell era un nen afortunat perquè tenia dues famílies que se l’estimaven molt. El trobo a faltar. Quan hi és sembla que no hi sigui però quan no hi és l’enyores molt. De tota manera ens veurem sempre que vulguem, casa nostra també és casa seva. Diu que va arribar amb una bossa molt gran amb dos paquets idèntics, un per cada família. Els altres anys, en arribar, es buscava un lloc i es posava a descansar, en canvi enguany no va parar de jugar a futbol i de córrer. Se li veu que està molt més bé.
Ahir a la tarda amb la nena vam anar a casa de la Cecília. Ens vam banyar a la piscina i després vam anar a berenar al bar d’un cunyat de l’Anna, la filla gran. Ens vam trobar amb el meus consogres, unes persones encantadores i la vam fer petar una estona.
M’hauria agradat tenir-la a prop per estar una mica per ella però l’atzar ha volgut que no fos així. Tant de bo estigui bé i es posi en contacte. Sé que la seva mare es passarà tot l’estiu pregant per la seva filla i que no es quedarà tranquil·la fins que la torni a tenir amb ella.
El dissabte va venir a veure’ns el Lekbir. El Joan i la Cecília ja m’havien dit que s’havia fet molt alt i que estava molt maco. Aquest any el nen educat i tímid és amb la seva primera família. Estem molt a prop a cinc minuts en cotxe. Em va dir que ell era un nen afortunat perquè tenia dues famílies que se l’estimaven molt. El trobo a faltar. Quan hi és sembla que no hi sigui però quan no hi és l’enyores molt. De tota manera ens veurem sempre que vulguem, casa nostra també és casa seva. Diu que va arribar amb una bossa molt gran amb dos paquets idèntics, un per cada família. Els altres anys, en arribar, es buscava un lloc i es posava a descansar, en canvi enguany no va parar de jugar a futbol i de córrer. Se li veu que està molt més bé.
Ahir a la tarda amb la nena vam anar a casa de la Cecília. Ens vam banyar a la piscina i després vam anar a berenar al bar d’un cunyat de l’Anna, la filla gran. Ens vam trobar amb el meus consogres, unes persones encantadores i la vam fer petar una estona.
Escrits
10 comentaris:
Bellísimas imágenes para un bellísimo y emotivo texto. Parece mentira que hechos tan sencillos se conviertan en verdaderas proezas que revelan hasta qué punto la solidaridad con los niños sarahuis nos hace más grandes y mejores. Estampas modestas para una gran hazaña. Un abrazo
Fernando, para nosotros ha sido un regalo el poder tener otro verano a Lekhaila. Es una niña encantadora y muy inteligente. Ahora acabo de hablar con Lidhia, recién llegada del Sàhara. Después he llamado a su familia. Su madre estaba loca de preocupación recorriendo toda la daira para preguntar a otras madres si habían sabido de sus hijos, los niños que viajaron con ella.
Por más que lo intento no puedo ni imaginar la preocupación y la angustia de estas mujeres que mandan a sus pequeños tan lejos sin saber a dónde ni con quién.
Un abrazo.
Realment les mares us deuen tenir molta confiança per deixar-vos els nens tot l'estiu, però diu molt d'elles per la gran oportunitat que se'ls hi dóna a aquests nens.
De totes maneres, no hi ha possibilitat de que aquesta mare sàpiga on és el seu fill? Al lloc d'Albacete on sigui haurien de posar-se en contacte, pobra dona.
Petons
És clar que sí, la nena porta els telèfons a la carta que el pare va enviar a la família acollidora. Ahir a la nit em vaig poder posar-hi en contacte. Va arribar bé.
Amb sa mare no hi va haver manera de contactar. Capo allà a la 1 de la matinada va trucar-me la mare que anava per la daira preguntant a tothom que tenia fills a Castella-la Manxa. Vaig intentar tranquil·litzar-la però em sembla que no me'n vaig sortir. A veure si avui hi ha més sort amb les línies.
Sempre he pensat que cap mare hauria de passar per això.
Petons
A veure si pots parlar-hi avui que em té patint aquesta dona, pobra.
Petons i sort
Hola Antonia, qué maca està la Lekhaila, és una sort que hagi pogut tornar. La Lidhia s'assembla molt a l'Abdu, espero que s'hagi pogut posar en contacte amb la seva mare. També me'n alegro que el Lekbir estigui bé.
La meva tieta s'ha recuperat molt bé dels problemes que la van portar a la clínica i és que amés té moltes ganes de viure i crec que això l'ajudat molt.
Ens agradará tornar a veure-us el divendres al café de l'escorxador.
ja em diràs a quina hora comença.
Fins aviat,
molts petons,
M.Carmen
Euphorbia
Ahir vam parlar amb la nena. EStà bé i la mare més tranquil·la.
Caren, demà divendres a les 8 del vespre al café-teatre.
Petons per les dues.
Mireu,mireu com n'está de contenta la Antonia amb la seve filleta sahrauí,parleu de que estas contenta perque aquest any ha pogut venir,es que no se com funciona tot aixó, no pot venir el que vulgui ?
No poden escullir autonomía y familia ?
El cor se m'encongeix al veure el patiment d'aquestes mares que no saben on paren els seus fills, crec que jo no sería capaç de enviar-los enlloc, em fariá molta por, mare meva, quina manera de patir tot l'estiu.
Entiendo el catalán, pero lamento no sé expresarme en ese idioma. Lo cual no me impide proponer un brindis por Antònia en homenaje a su sentido de la solidaridad y a su maravilloso empeño por aliviar en la medida de sus posibilidades la trágica situación de un pueblo al que no podemos olvidar. Un fuerte abrazo
ma Eugènia, sí estem tots molt contents.
No poden venir els que vulguin només els de 7 a 12 anys. No poden escollir família ni comunitat. Això ho decideix la comoissió de vacances dels Campaments. I aquí decidim a quina família van encara que poden repetir quan han estat amb una el primer any.
Les mares sahrauís són molt valentes. I això rai que només són 2 mesos. Hi ha nois i noies que van a estudiar a Cuba i s'hi estan més de 10 anys.
Petons.
Fernando, solidaridad es la palabra. Por eso me molestan los comentarios sobre obras de caridad y preguntas como ¿tu crees que es buena tanta mezcla de razas, refiriéndose a niños inmigrantes, árabes sobre todo.
Gracias por tus palabras.
Un fuerte abrazo.
Publica un comentari