QUÈ TÉ EL POLISARIO?

Les Nacions Unides han prescindit de Peter van Walsum i ell, abans de que les seves opinions deixin d’interessar i cansat de contenir-se, explota des de El País com la traca final en un gran castell de focs.
No crec que aquest article estigui dictat des de l’honestedat ni des de la imparcialitat. El problema del Sàhara, ens diu, és un problema insoluble. Si tingués una solució jo l’hauria trobada. De tota manera ha conservat la fe en que amb voluntat política el contenciós s’arranjaria. No es pot dir que l’holandès pequi de modèstia, sort que encara conserva la fe.
Quan entra en matèria ens diu que els seu anàlisi no ha canviat des del 2006. Parteix de dues premisses: el Marroc mai no acceptarà un referèndum i les NNUU mai no obligaran al Marroc a complir les resolucions internacionals. Se’n deixa una: que el Sàhara Occidental no ha estat, encara, descolonitzat. Clar que si l’ONU s’hagués mostrat disposada a obligar al Marroc el seu anàlisi hauria estat diferent.
Per això, per treure la situació del punt mort on es trobava va propiciar unes converses entre les parts, sense condicions prèvies. Llavors què és el Pla d’Autonomia?
Perquè si la premissa era “sense condicions” aquest pla havia de quedar-se als despatxos del CORCAS que, suposadament, havia parit la criatura.
Ens ve a dir que no va voler tenir en compte ni la resolució 1514, ni el dictamen del TIJ per tal de no donar falses esperances al Polisario. Què ens vol dir que l’ONU dicta resolucions que després no té cap interès en fer complir, que les dicta perquè és allò políticament correcte però que després deixa que els agressors actuïn impunement?
Per desgracia, continua, els partidaris del Polisario els van fer creure que arribaria el dia en que les Nacions Unides obligarien al Marroc a respectar la legalitat internacional.
Però...legalitat internacional no és el mateix que el dret internacional. El Consell de Seguretat, el TIJ, l’Assemblea General no es regeixen per jerarquies sinó que cadascun d’ells té el seus propis poders. El Consell de Seguretat té el deure de fer respectar la pau i la seguretat internacionals i que per salvaguardar-les ha de tenir en compte la realitat política. Si així ho fa la seva actuació s’ajusta a dret. Aquí la gent “normal” ja ens hem perdut i ho hem de llegir un munt de vegades per entendre’l. Sort que més avall ens ho aclareix i en diu que els factors polítics que prenen en consideració els Estats membres no es debaten en aquest Consell i no sabem quins factors pesen més en la gènesi de les Resolucions. I aquí ens agafaria ganes de riure si no fos per la situació que pateixen els refugiats i els que viuen al Sàhara Ocupat.

Acaba aclarint-nos que en vista a aquesta realitat política el Consell decideix si s’atindrà al Capítol VI o al VII, el primer preconitza un arranjament pacífic, el segon contempla l’ús de la força. Quan he llegit aquesta explicació m’han vingut a l’esment les relacions franco-marroquines, els 30 milions de dòlars gastats en lobbys, el dret de vet, l’explotació il·legal de les riqueses del Sàhara etc. etc. etc. Clar que de tot això el senyor Walsum no en diu res, ens diu que les accions coercitives podrien desestabilitzar la regió o que la reparació d’una injustícia antiga podria reportar noves injustícies i això no seria just. També parla de que el Consell té por de crear un estat fallit. Total, que el Consell de seguretat obra molt bé i que els interessos econòmics no hi tenen res a veure, tot i que alguns estats membres estan molt amoïnats per la situació d’estancament del procés i que la insistència del Polisario només agreuja el bloqueig.
Per acabar ens diu que hi ha sortida si el Polisario renúncia al referèndum d’autodeterminació i accepta la proposta d’autonomia que és l’opció que els països poderosos volen i que ja s’encarregarien ells de vetllar per tal de que les llibertats signades en l’acord hipotètic no es retallessin, sobre tot la llibertat d’expressió. No sé si això podria ser un clar exemple de cinisme polític: els sahrauís pateixen la més brutal de les repressions mentre la MINURSO mira cap a una altra banda.
El senyor Walsum acaba dient que no creu que el Polisario doni el pas, que li sembla que continuarà reivindicant la independència que el Marroc la rebutjarà i que el temps anirà passant i jugant en favor dels interessos marroquins o allò que és el mateix, la comunitat internacional acabarà per acostumar-se amb l’statu quo actual.

Hi ha unes quantes preguntes que a mi m’agradaria formular a en Walsum.

Per què el Marroc ha acceptat una negociació amb el Polisario si sap que l’ONU mai no l’obligarà a complir amb les resolucions internacionals y, segons diu en Walsum, té totes les de guanyar?

Per què ha ofert als sahrauís una ampla autonomia?

Per què ha invertit temps i molts diners per a publicitar-la?

Per què es gasta 30 milions de dòlars anuals en un lobby als Estats Units?

Quants milions de benefici treu el Marroc de l’explotació il·legal dels recursos sahrauís?

Què té el Polisario a més de la Raó i la legalitat, que el Marroc desitja desesperadament?

Fins aviat.