Al pati de casa hi tenim un baladre i un gessamí que durant tot l’estiu floreixen. Un dia el Joan em va dir que tots dos començaven a omplir-se de flors quan arribaven els nens i s’exhaurien quan marxaven. Jo me’n vaig riure una mica. Espera’t i ho veuràs, em va respondre.
Tenia raó, ambdues plantes s’han quedat sense flors igual que les nostres cases s’han quedat sense els nens.
Sort que els records i l’estimació mai no es marceixen.Fins aviat.
Escrits
6 comentaris:
Vaya,que razón tenías , querida niña, espero que no te sientas muy mal, con su marcha, ahora cada día queda un día menos para que vuelvan, no?
Besos, reina
Dianna, los añoro de vez en cuando pero sé que están felices con los suyos.
¡Ojalá no tuvieran que volver!
Aunque no creo que Lekhaila, ni Lekbir ni Abdu (el ya no vino este año) puedan volver a España. Demasiado mayores. Vendrán otros.
Besos.
Tan de bo poguessin veure florir els seus patis a casa seva, sempre podries anar a veure'ls allà.
(Si no gateja, no ens hi escarrassarem, no podem estar tota la vida intentant-ho)
Un petó, Antònia.
Euphorbia, tant de bo.
Un petó ben fort i petonets a l'hereu.
Antonia jo també recordaré sempre a l'Abdu, el Lekbir i la Lekaila, van ser els primers nens saharuis que vaig conèixer. Mai oblidaré les seves sonriures. Els desitjo que puguin tornar al seu país el més aviat possible, on els hi esperen els seus compatriotes amb els braços oberts.
Petons,
M.Carmen
Ma Carme, un desig que compartim.
Tant de bo aviat puguin tornar a casa seva.
Els seus compatriotes als territoris ocupats ho passen molt malament, ja ho saps de primera ma, tot i així no es rendeixen i lluiten per la seva pròpia llibertat i per la dels seus germans refugiats.
Estic segura de que els nens tampoc t'oblidaran mai.
M'agradaria compartir amb tu i amb el teu marit algun viatge.
Un petó ben fort.
Publica un comentari