Fa un parell de dies vaig rebre unes fotos de la Lidhia. Els nens sahrauís de la seva comunitat estan a punt de marxar. Ells s’haurà de quedar un temps per tal de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica. Ha tingut molta sort de que els metges descobrissin la seva malaltia.
Ens ha costat Déu i ajut que la mare donés permís. Tanmateix la Nuenna és una bona mare i els seus fills l’estimen molt. Recordo a la petita agafada a la seva melfa i cridant-la amb la seva veueta, igual que la Fati i el Mohamed-Salem.
Com és que, de bon principi, no la volia deixar quedar?
En un dels nostres viatges la Lab ens va dir que a la nit hi havia una festa a la daira. De primer ens vam pensar que era una boda. Tan aviat com va ser fosc vam pujar en un cotxe i ens vam dirigir cap als afores de Bucraa. Allí, en una haima grandiosa s’hi aplegaven centenars de persones. Hi havia música en viu: un conjunt tocava música sahrauí amb so de guitarres elèctriques. Moltes dones ballaven. Ens va cridar especialment l’atenció un noi vestit amb una derrah nova. No va seure ni un moment i feia uns bots impressionants. Una dona gran vestida amb una melfa blanca seia a primera fila mirant-se’l amb orgull.
No era una festa de noces sinó de benvinguda.
Aquell noi era l’únic fill mascle d’aquella senyora de blanc. Havia estat absent més de 7 anys. Va sortir de vacances i no va tornar perquè deien que estava malalt. Quan una malaltia se li curava li’n descobrien una altra de nova. No va viatjar ni una sola vegada als Campaments per veure la seva família. Fins que la mare es va atipar de que la fessin passar amb raons i va dir: prou!
M’ho van explicar tot tornant a peu sota la nit estelada.
Aquests comportaments, per desgràcia massa freqüents perjudiquen els nens que, com la Lidhia, necessiten romandre més temps a Espanya.
La Nuenna té molta por de perdre la seva filla, com aquella altra mare que va haver d’esperar 7 anys per poder tornar a abraçar el seu fill, una criatura que va partir per 2 mesos i va tornar al cap de molt temps convertit en un home.
Ens ha costat Déu i ajut que la mare donés permís. Tanmateix la Nuenna és una bona mare i els seus fills l’estimen molt. Recordo a la petita agafada a la seva melfa i cridant-la amb la seva veueta, igual que la Fati i el Mohamed-Salem.
Com és que, de bon principi, no la volia deixar quedar?
En un dels nostres viatges la Lab ens va dir que a la nit hi havia una festa a la daira. De primer ens vam pensar que era una boda. Tan aviat com va ser fosc vam pujar en un cotxe i ens vam dirigir cap als afores de Bucraa. Allí, en una haima grandiosa s’hi aplegaven centenars de persones. Hi havia música en viu: un conjunt tocava música sahrauí amb so de guitarres elèctriques. Moltes dones ballaven. Ens va cridar especialment l’atenció un noi vestit amb una derrah nova. No va seure ni un moment i feia uns bots impressionants. Una dona gran vestida amb una melfa blanca seia a primera fila mirant-se’l amb orgull.
No era una festa de noces sinó de benvinguda.
Aquell noi era l’únic fill mascle d’aquella senyora de blanc. Havia estat absent més de 7 anys. Va sortir de vacances i no va tornar perquè deien que estava malalt. Quan una malaltia se li curava li’n descobrien una altra de nova. No va viatjar ni una sola vegada als Campaments per veure la seva família. Fins que la mare es va atipar de que la fessin passar amb raons i va dir: prou!
M’ho van explicar tot tornant a peu sota la nit estelada.
Aquests comportaments, per desgràcia massa freqüents perjudiquen els nens que, com la Lidhia, necessiten romandre més temps a Espanya.
La Nuenna té molta por de perdre la seva filla, com aquella altra mare que va haver d’esperar 7 anys per poder tornar a abraçar el seu fill, una criatura que va partir per 2 mesos i va tornar al cap de molt temps convertit en un home.
Fins aviat.
Escrits
8 comentaris:
Bellisima Lidhia. No me extraña que la extrañes. Magnifica descripción de la fiesta de bienvenida. ¿Cómo no entender las fiestas en ese mundo necesitado de color, de música y de sonrisas?. Un mundo que se necesita como el agua, como el cariño, como la solidaridad que se entrega a cambio de nada. Un abrazo
Bona nit!
Crec que temps enrere vaig deixar-t'he un comentari al blog...
Durant anys he acollit nenes sahrauís a casa i he viatjat als Campaments un parell de cops, amb tan sols 9 i 12 anys.
Només felicitar-te per aquest blog i per la magnífica tasca que dus a terme.
Actualment, m'he desvinculat un poc del moviment sahrauí, però desitjo amb totes les meves forces l'alliberació d'aquest magnífic poble.
Et deixo una cançó, potser ja la coneixes ;)
Sahara adelante!, Reincidentes: http://www.youtube.com/watch?v=MRoxN7NEZpc&feature=related
La amistad en tres sorbos amargo como la vida
Suave como la muerte dulce como el amor
Lagrimas despiertas dibujan en la arena
Las ansias infinitas por recuperar
Su cielo y sus estrellas, su casa y sus huellas
Su tierra y su familia, su patria y su libertad
Sahara adelante el puño y la garganta
Las armas, la esperanza, la generosidad
Viven de las sobras, caridad y muy buenas obras
Y un corazón que difumina la necesidad
Sahara adelante!
Son los traicionados, los eternos olvidados
De este mundo despiadado que ya no quiere ver
Lo simplemente humano, lo que no abarcan nuestras manos
Si no es en documentales pa dormir la digestión
Sahara adelante!
Si no es televisivo
Ha perdido su atractivo
Solo es un rumor lejano
Que agitan cuatro colgaos
No queremos hacer
Del mundo una sala de espera
Pon tu granito de arena
Pa que su desierto se llame libertad
Sahara adelante!
Puede que sea tarde ya
Pero no te rindas jamás
Puede que ya no te quieran escuchar
Pero no te rindas jamás!
De nou, moltes gràcies i fins una altra!
Olga
Espero que la nena es recuperi aviat i pugui tornar a casa amb la seva mare.
Això que expliques d'aquest altre nen sona a segrest camuflat.
Fernando, en efecto, es una niña guapísima.
Guardo de aquella fiesta un recuerdo imborrable. Tengo fotos pero están en el ordenador que tengo en el taller. Si es que lo recupero ya subiré alguna.
Un abrazo.
Olga, gràcies per la teva visita.
spero que no sigui la darrera i que continuis deixant els teus comentaris.
Sí que coneixia la cançó, de fet hi ha un vídeo al youtube que va muntar el meu marit amb aquesta música dels Reincidentes.
Un petó.
Euphorbia, doncs jo l'he contada com a mi me la van explicar. Ara s'hauria de sentir l'altra versió.
És un tema complicat perquè, de vegades, són els mateixos pares que et demanen que te'ls quedis a estudiar. Llavors quan creixen es produeixen moltes situacions lamentables que fan patir a totes les parts implicades.
Una vegada vam denunciar per segrest i un jutge va desestimar-ho amb l'argument de que el nen estaria millor aquí que allí
Com si les coses matèrials pouessin substituir la família.
També podríem dir-ne una adopció o pseudo-adopció fàcil. Però no hi cap pare o mare sahrauí que regali cap fill.
Un petó.
Hola Antonia, espero que la Lidhia es recuperi el més aviat possible i la Nuenna pugui estar envoltada dels seus fills.
Jo també penso que els nens han de viure al costat de la seva família.
Un petó,
M.Carmen
Caren, esperem que sí, que es curi com més aviat millor i pugui tornar amb els seus que la deuen enyorar molt.
Un petó be fort
Publica un comentari