Una vegada un company em va preguntar si em creia de veritat que els sahrauís ho aconseguirien.
Sí, ho crec fermament. Si no ho cregués no estaria en “aquesta història”.
El problema del Sàhara no és humanitari ni de violació dels Drets Humans. La situació d’exili als Campaments i la manca de llibertats a les zones ocupades són una conseqüència d’una injustícia política. Aconseguir ajut humanitari o la denúncia de la situació dels DDHH al Sàhara Occidental, tot i ser imprescindible per a la Resistència, no solucionarà el problema.
En aquest sentit s’expressen els companys de Sàhara Resiste i encara van més lluny: afirmen que tot aquell que no cregui en la justícia de la Causa que defensem no hi ha de fer res al moviment solidari perquè això no és cap entreteniment de cap de setmana ni cap rober parroquial, amb tots els respectes. O com va dir una sahrauí: els Campaments no són cap parc temàtic de la Solidaritat.
Que ni les necessitats del dia a dia ni les pressions mediàtiques ens facin perdre de vista el nostre objectiu que no és altre que en un futur proper els nostres amics puguin exercir el seu dret a l’autodeterminació.
Us recomano el seu article publicat ahir en el qual expressen una ferma convicció de victòria.
Passats un dies i ja una mica apaivagada la indignació per les declaracions del antic enviat personal de Ban-ki- Moon, he tornat a rellegir l’article i he trobat un paràgraf que podria ser un exemple de cinisme i fins i tot de xantatge polítics. L’he pujat a Sàharaponent sota el títol: El ayudante del verdugo.
Acabo amb les paraules de la Lekhaila quan una estudiant li va formular una sèrie de preguntes.
Sí, ho crec fermament. Si no ho cregués no estaria en “aquesta història”.
El problema del Sàhara no és humanitari ni de violació dels Drets Humans. La situació d’exili als Campaments i la manca de llibertats a les zones ocupades són una conseqüència d’una injustícia política. Aconseguir ajut humanitari o la denúncia de la situació dels DDHH al Sàhara Occidental, tot i ser imprescindible per a la Resistència, no solucionarà el problema.
En aquest sentit s’expressen els companys de Sàhara Resiste i encara van més lluny: afirmen que tot aquell que no cregui en la justícia de la Causa que defensem no hi ha de fer res al moviment solidari perquè això no és cap entreteniment de cap de setmana ni cap rober parroquial, amb tots els respectes. O com va dir una sahrauí: els Campaments no són cap parc temàtic de la Solidaritat.
Que ni les necessitats del dia a dia ni les pressions mediàtiques ens facin perdre de vista el nostre objectiu que no és altre que en un futur proper els nostres amics puguin exercir el seu dret a l’autodeterminació.
Us recomano el seu article publicat ahir en el qual expressen una ferma convicció de victòria.
Passats un dies i ja una mica apaivagada la indignació per les declaracions del antic enviat personal de Ban-ki- Moon, he tornat a rellegir l’article i he trobat un paràgraf que podria ser un exemple de cinisme i fins i tot de xantatge polítics. L’he pujat a Sàharaponent sota el títol: El ayudante del verdugo.
Acabo amb les paraules de la Lekhaila quan una estudiant li va formular una sèrie de preguntes.
Mi pueblo sólo necesita sólo una ayuda, que nos den la libertad. Lo demás sólo sirve para unos días.
Nosotros no tendríamos que vivir en Argelia sino en nuestro país libre.
Yo creo que pronto se arreglará todo y podremos volver a nuestra Tierra para ser libres.
El pueblo saharaui ha sufrido mucho, muchísima gente ha muerto por nuestro país. Los marroquíes mataron a nuestros abuelos y a mucha gente pero nosotros seguiremos luchando para encontrar nuestra libertad.
Fins aviat.













2 comentaris:
Tens molta raó, l'ajud humanitari, encara que necessari no és més que un nyap, un pedàs que no arregla el problema d'arrel.
Petons
Euphorbia, l'ajut humanitari és imprescindible però allí no hi ha res a desenvolupar. Paliatiu i prou.
Tot i que això es portaria a pensar que els governs amb una mà afavoreixen al Marroc políticament i amb l'altra tranquil·litzen la seva consciència amb allò que els sobra en forma d'ajut humanitari i nosaltres les AAPSS hem de procurar mantenir l'equiibri i les bones relacions: denúnciar però no massa perquè si incordiem no ens finançaran i no vindran els nens o no hi haura res per ajudar-los.
És complicat.
Petons.
Publica un comentari