CAP DE SETMANA A BURGOS. Darrera dels blocs hi ha persones.

El cap de setmana passat he estat a Burgos. El motiu: una trobada de blocaires amb interessos diversos i temàtiques diferents. Molts però ens vam apuntar a la lectura virtual del Quixot, una proposta del Pedro Ojeda de La Acequia. La veritat és que si algú m’hagués dit que a la meva edat hauria tornat a llegir aquest llibre i que em divertiria li hauria respost que estava tocat del bolet. Bé la cosa és que aquesta iniciativa m’ha permès conèixer persones magnífiques i descobrir blocs molt interessants. Alguns no tenen res a veure amb el Sàhara i d’altres sí. Ens vam aplegar al voltant de la taula per assaborir una “olla podrida” que és un plat potent i deliciós: una cosa com l’escudella però en lloc de sopa de galets, sopa de fesols petits i vermells que només es conreen en un determinat lloc d’aquestes terres castellanes. I després de la sopa, la vianda: morro, orella, pota, cua, botifarra negra (morcilla de Burgos) xoriç, relleno (una espècie de pilota feta amb pa ou i carn, suposo, tallada a trossets. Tot això acompanyat d’un bon vi Ribera del Duero. Mare de Déu Senyor! Hauré de consultar com es cuina perquè algun dia en vull fer.
Vaig conèixer personalment persones que ja feia temps que llegia i d’altres a les que penso llegir d’aquí en endavant.
Vull destacar l’exquisida hospitalitat amb la qual ens van rebre als que veníem de fora vila: la Merche des de Ses Illes, la Isabel des dels Madrids i jo des de les Catalunyes ponentines.
Al diumenge la Pilar, una noia rossa preciosa amb uns ulls blaus increïbles, em va fer la pregunta inevitable i que tantes vegades m’he fet a mi mateixa: Per què el Sàhara i no una altra causa? Per què tan lluny si a casa nostra, a la porta mateix, hi ha el quart món i molta gent que necessita ajut?
L’única resposta fou que les causes no les triem. Son elles que ens escullen a nosaltres.
Passa allò mateix que amb el Quixot. Si fa 20 anys algú m’hagués pronosticat que em trobaria involucrada en una lluita que ni sabia que existís li hauria dit que li faltava un bull.
Sort que la vida sempre ens dóna sorpreses, com conèixer la Bipo que a més de maca és carinyosa i sensible, amb una imaginació prodigiosa. Parlar amb el Fernando Manero, un gran home i no parlo només de la seva alçada, fou un plaer afegit amb el qual no hi comptava, em pensava que no podria venir i sí, va ser-hi amb la Maria Antonia, la seva muller.

Què hi puc fer jo si les sorpreses m’agraden?
Fins aviat.